| |
Agraïm a l'Editorial Afers que
ens hagi permès la reproducció d'aquesta
introducció.
Copyright introducció a l'edició
catalana: Michael Billig, 2006
Copyright d'aquesta edició Editorial
Afers i Publicacions de la Universitat de València
Copyright de la traducció: Anna
Torcal García
Ara fa més de deu anys que es
va publicar la primera edició de Nacionalisme
banal. La tesi central del llibre era senzilla.
Hi havia un tipus important de nacionalisme que era
passat per alt per la major part d'analistes del nacionalisme.
Les principals teories del nacionalisme se centraven
en moviments socials que s'encaminaven a crear noves
nacions o que apel·laven de manera conscient
a sentiments nacionals. Aquests moviments representaven
la variant "perillosa" del nacionalisme. Tanmateix,
hi havia una forma "assenyada" de nacionalisme
que era tan familiar que els analistes la passaven per
alt. Era el nacionalisme rutinari dels estats nació
establerts. Per tal que un estat nació continue
existint com a estat nació, hi ha d'haver una
sèrie de costums, rutines, creences ideològiques,
etc. que afecten les vides dels membres de la nació
i que, d'alguna manera no conscient, els "recorden"
la seua identitat nacional. Com que els analistes no
havien estudiat específicament aquestes pràctiques
rutinàries, no hi havia cap concepte fàcilment
disponible per descriure-les. Per tant, vaig fer servir
el terme "nacionalisme banal".
L'exemple de la bandera pot il·lustrar
la diferència entre el nacionalisme "perillós"
i l'"assenyat". Els moviments socials nacionalistes
i els estats nació en els seus moments de nacionalisme
perillós tendeixen a onejar conscientment la
bandera. Als estats nació establerts hi ha també
les banderes que pengen diàriament a les esplanades
de les benzineres, fora dels edificis oficials, als
uniformes dels funcionaris, etc. Aquestes banderes no
són onejades de manera conscient. A penes se
n'adonen els ciutadans de l'estat mentre s'ocupen dels
seus afers diaris.
Benedict Anderson, autor d'Imagined
Communities (1985), que ha estat reconeguda amb
raó com una anàlisi clàssica del
nacionalisme, ha resumit recentment el concepte de nacionalisme
banal de manera succinta i enginyosa. En la vida moderna
hi ha un "corrent incessant de senyals repetitius,
cada dia a cada hora, gairebé subliminars"
emesos cap a cada ciutadà-consumidor que reforcen
la idea que pertanyen a una nació meravellosa:
"Si es volgués veure la història
moderna del món com una telesèrie, en
tots els països el personatge amb el paper principal
en cada interminable episodi fóra la mateixa
nació" (Anderson 2005).
La tesi del nacionalisme banal pressuposava
que el nacionalisme era encara una força important
al món, tant socialment com política.
Evidentment, aquesta tesi entra en conflicte amb els
arguments d'aquells qui veuen el món com quelcom
que ha passat de ser un mosaic de nacions a una "aldea
global" postnacional. Els teòrics del globalisme
sostenen que l'estat nació va assolir el seu
apogeu a mitjan segle vint o fins i tot abans, i que
ara està en declivi. Com han assenyalat John
Urry i d'altres, hi ha un "globalisme banal"
que és paral·lel al que anomene "nacionalisme
banal" (Urry 1999 i 2000).
Per descomptat, els senyals del nacionalisme
banal són atributs diaris de la vida en el capitalisme
avançat, especialment a les ciutats del món
occidental. Barcelona, tant si es considera una ciutat
espanyola com si es considera catalana, sens dubte és
una ciutat internacional en uns sentits que haurien
estat impensables fa un centenar d'anys. Es poden escoltar
diverses llengües mentre els turistes del món
sencer caminen per les Rambles; els restaurants ofereixen
cuina internacional, siga d'altres parts d'Europa, d'Orient
Mitjà, d'Extrem Orient o hamburgueses a l'estil
americà; les empreses internacionals tenen grans
oficines al districte comercial; una proporció
creixent de la població té pares i avis
els llocs de naixement dels quals estan lluny de Barcelona;
els joves de la ciutat viatgen per anar a treballar
escoltant en i-pods la mateixa música
que escolten els joves de tot el món; i aquests
i-pods els han muntat lluny de Barcelona, possiblement
a la Xina, a Singapur o Corea del Sud, a partir de diminuts
components l'origen dels quals és difícil
de resseguir. Els senyals de globalisme són,
en efecte, part de la vida de cada dia.
La qüestió és si
els senyals del globalisme banal estan arraconant els
senyals del nacionalisme banal, de manera que els primers
anuncien el futur mentre que els darrers representen
un món que desapareix. Segons Ulrich Beck, la
tesi del nacionalisme banal pot descriure acuradament
com "està d'ancorada la identitat política
en les rutines de la vida de cada dia". Tanmateix,
suggereix que Nacionalisme banal ignorava el
"cosmopolitisme banal" i que en centrar-me
en el nacionalisme més que no en el cosmopolitisme
estava sent "selectiu fins al punt d'arribar a
la distorsió". Beck sosté que el
nacionalisme no és important quan es compara
amb les forces globals del cosmopolitisme. De fet, els
senyals del nacionalisme banal serien "en realitat
només illes en un riu aclaparador de cosmopolitisme
banal" (Beck i Willms 2003, p. 37).
Sense voler disminuir la importància
del globalisme i el cosmopolitisme, que tant ha fet
per il·luminar el treball de Beck, pot ser massa
d'hora per descartar el nacionalisme com a força.
Aquest és en concret el cas si, com escriu Beck,
la identitat política sovint està ancorada
dintre del nacionalisme banal. Això implicaria
que la política esdevé com més
va menys important. En qualsevol cas, és un error,
des del meu punt de vista, pressuposar que les forces
globals i nacionals estan atrapades en un estira-i-arronsa,
de manera que la fortalesa d'unes indica la feblesa
de les altres. Històricament, l'ascens de l'internacionalisme
va acompanyar l'ascens de l'estat nació. L'estat
nació va créixer al mateix temps que els
viatges internacionals, els tractats internacionals
i les organitzacions internacionals. Aquest, de fet,
era un dels arguments de Nacionalisme banal.
A pesar dels obvis senyals de cosmopolitisme
banal, hi ha bones raons per suposar que l'estat nació
no està a punt de desaparèixer de l'escenari
global. Un dels avenços polítics més
importants en la passada generació ha estat la
difusió de la democràcia. Països
en què les dictadures semblaven fermament arrelades
s'han transformat en democràcies. Sembla que
la difusió del capitalisme internacional al segle
vint-i-un és contrària al totalitarisme
de la vella escola. Tanmateix, la democràcia,
com a institució política, te tendència
a arrelar-se en un marc nacional. Per tant, els estats
nació com ara Bielorússia i Sèrbia
s'han incorporat a la democràcia tot sencers;
no hi ha regions subnacionals dins d'aquests estats
que hagen esdevingut democràtiques independentment
de l'aparell estatal. Certament, el moviment cap a la
democràcia s'atura a l'entrada d'empreses globals
les executives en cap de les quals no són mai
escollides pels consumidors. Com a tal, el moviment
cap a la democràcia ha enfortit la importància
de l'estat nació en lloc d'afeblir-lo.
Els darrers deu anys han vist com els
Estats Units consolidaven la seua posició com
a superpotència global. La retòrica de
la seua política exterior ha esdevingut cada
vegada més nacionalista, especialment des de
l'atac al World Trade Center. Sembla que cada discurs
de política exterior de l'actual president reforça
la idea que els Estats Units, ensems amb els seus estats
nació aliats, s'han tancat en una batalla contra
el terrorisme internacional. Això es descriu
com una guerra de les nacions -o, més aviat,
de les nacions "civilitzades" sota el lideratge
dels Estats Units- contra quelcom que és, en
el fons, no nacional, fins i tot antinacional i que
és d'allò més amenaçador
per aquesta mateixa raó.
En aquestes condicions, una distinció
clara entre nacionalisme "perillós"
i "assenyat" ha de ser una simplificació
excessiva. La idea d'una guerra contínua contra
les forces del mal és alhora banal i no banal.
La retòrica presidencial s'aprofita explícitament
dels sentiments patriòtics dels "compatriotes
americans" del president. Quan es va publicar la
primera edició de Nacionalisme banal,
es va pressuposar que les banderes americanes romandrien
banalment a les esplanades de les benzineres, dins de
les escoles i fora dels edificis oficials. No es preveia
que també emigrarien a les solapes del president
i a les d'altres líders polítics. Allà
s'hi enganxen com un pin, en lloc de ser explícitament
onejades, com a recordatoris patriòtics habituals,
i resten en l'enquadrament de la càmera mentre
es verbalitza la retòrica explícitament
nacionalista.
Hi ha una altra simplificació
excessiva a Nacionalisme banal. Com han assenyalat
amb raó alguns crítics, s'hi prestava
poca atenció a la situació de la nació
dintre d'una nació. És aquesta una situació
amb la qual estaran familiaritzats els catalanoparlants.
El capítol "Onejar diàriament el
país natal" de Nacionalisme banal presentava
un cas històric: la manera en què la premsa
anglesa pressuposa constantment el context de la nacionalitat
britànica. Fins i tot el temps se suposa que
és "temps britànic". El Regne
Unit, tanmateix, comprèn tant Escòcia,
Gal·les i Irlanda del Nord com Anglaterra. Qualsevol
estudi del nacionalisme banal no només hauria
de prestar atenció a la diversitat nacional al
Regne Unit, sinó també veure quina nacionalitat
s'enforteix a les diferents regions. En aquest sentit,
anàlisis recents de la premsa a Escòcia
i a Gal·les han revelat que la identitat nacional
regional està sent banalment representada, sovint
de manera més forta i visible que la de l'estat
nació que la inclou (Higgins 2004, Jones i Desforges
2003, Law 2001).
És probable que la situació
siga similar en unes altres nacions que no tenen pas
el seu estat nació sinó que existeixen
com a unitats nacionals dins d'un estat nacional més
gran. És per això que estic especialment
complagut que hi haja ara una edició en català
de Nacionalisme banal. Cada nació té
les seues característiques individuals, de la
mateixa manera que comparteix atributs amb unes altres
nacions. És previsible que el nacionalisme banal
a Catalunya s'assemblarà en certs aspectes al
de Gal·les o Escòcia. Hi haurà
recordatoris banals, a penes advertits per la ciutadania
del fet que viuen a Catalunya. Els recordatoris banals
del nacionalisme català també coexistiran,
alhora còmodament i incòmoda, amb els
recordatoris banals de l'estatalitat d'Espanya. Tanmateix,
caldrà que els investigadors tracen els detalls
específics per mostrar les característiques
alhora comunes i úniques d'aquesta situació.
Tot això suggereix que l'era
del nacionalisme no ha passat, de cap manera. El nacionalisme,
en les seues característiques banals, és
part de la vida diària fins i tot en aquells
estats nació que són part d'una organització
política supranacional com ara la Unió
Europea. La Unió Europea no és una força
antinacional. No ho pot ser. Els seus membres constituents
són estats nació. Només els estats
nació poden sol·licitar-hi l'ingrés
i, havent ingressat, continuen sent estats nació
amb les seues estructures polítiques nacionalment
fonamentades.
Per descomptat, l'estat nació
està canviant, adaptant-se a una economia cada
vegada més global. Aquesta economia implica fluxos
creixents de població que emigra travessant fronteres
nacionals, tot assegurant que el cosmopolitisme banal
és un tret innegable del món contemporani.
Sens dubte, alguns aspectes del nacionalisme banal que
es van estudiar en la primera edició del llibre
s'han de tornar a analitzar per adequar-se a les condicions
sempre canviants. Una condició, però,
roman. L'estat nació no s'ha deixat marcir perquè
el reemplace una forma de govern nova, postnacional
i cosmopolita. Militarment i políticament, hi
ha encara una superpotència nacional. I l'estat
nació conserva la seua capacitat d'exercir la
violència. La presència de l'exèrcit
dels Estats Units a Iraq i Afganistan és testimoni
de la continuació del poder físic i ideològic
del nacionalisme.
Michael Billig
Març del 2006
BIBLIOGRAFIA
Anderson, B.: Imagined Communities,
Verso, Londres.
Beck, U. i Willms, J. (2003): Conversations
with Ulrich Beck, Polity Press, Cambridge.
Higgins, M. (2004): "Putting the
nation in the news: the role of location formulation
in a selection of Scottish newspapers", Discourse
and Society, 15, pàgs. 633-648.
Jones, R. i Desforges, L. (2003): "Localities and
the reproduction of Welsh nationalism", Political
Geography, 22, pàgs. 271-292.
Law, A. (2001): "Near and far:
banal nacional identity and the press in Scotland",
Media, Culture and Society, 23, pàgs.
299-322.
Urry, J. (1999): "Citizenship and
society", Journal World-Systems Research,
5, pàgs., 311-324.
Urry, J (2000): Sociology beyond
Societies, Routledge, Londres.
|
