El discurs oficial sobre el Watergate ven la idea que fou un triomf dels mèdia, que aconseguiren la dimissió de Nixon i, per extensió, que fou un triomf de la democràcia estatudinenca. Aquest discurs és tan potent que fins i tot gent que el critica es creu l'explicació dels fets oficial. En aquest article de Noam Chomsky hi trobem una versió alternativa.

Ni els més cínics es poden sorprendre per l'actuació de Nixon i dels seus còmplices, a mesura que aquesta va sortint a la llum. Poc importa, arribats en aquest punt, on descansa exactament la veritat en aquest laberint de perjuri, evasives i menyspreu vers els estàndards habituals de la conducta política. És clar que l'amable equip de Nixon va robar les eleccions de 1972, que podrien haver estat seves legalment, donat el poder de la Presidència, malgrat la força de Muskie[1] a les urnes en el moment que es va destapar l'afer. Les normes del joc polític també van ser violades en altres aspectes. Com han assenyalat molts comentaristes, Nixon va intentar dur a terme un cop d'estat a petita escala. El cor del sistema polític va ser víctima d'un atac amb tècniques que habitualment estan reservades als que s'allunyen de les normes del políticament correcte. Van resultar exclosos grups poderosos que normalment participen en la definició de l'interès públic, sense tenir en compte el partit, per la qual cosa el contraatac desborda els límits del partit.

La llista d'enemics Dean-Colson[2], un aspecte menor de tot l'afer, és un índex revelador dels errors de càlcul de la màfia de Nixon, i planteja qüestions òbvies sobre la resposta general. La llista va provocar diverses reaccions, que van de la frivolitat a la indignació. Però suposem que la llista s'hagués limitat a polítics dissidents, activistes antiguerra i radicals. Llavors, és fàcil de deduir-ho, no hauria estat portada al New York Times i hauria rebut ben poca atenció per part dels comentaristes polítics. L'incident, en el millor dels casos, hauria estat valorat merament com un altre pas, gens elegant potser, en la defensa legítima de l'ordre i del pensament responsable.

La reacció general en l'afer Watergate exhibeix la mateixa debilitat moral. Podem llegir sermons abrandats contra els moviments de Nixon per dinamitar el sistema bipartidista, el fonament de la democràcia estatudinenca. Però, parlant clar, el que CREEP feia als demòcrates és insignificant en comparació amb l'atac del bipartit contra el Partit Comunista durant el període de la postguerra o, per posar un cas menys conegut, amb la campanya contra el Partit Socialista dels Treballadors, que en el clima post-Watergate ha fet arxivar la petició de posar fre a la conducta permanent de persecució, intimidació, control i coses pitjors de les agències governamentals. Grups seriosos pro drets civils i antiguerra descobreixen regularment la presència de provocadors governamentals entre els seus membres més actius. La persecució judicial, i d'altra mena, de dissidents i de les seves organitzacions ha estat pràctica comuna, estigui qui estigui al govern. Els hàbits de repressió estan tan profundament arrelats en les agències estatals, que ni tan sols en l'escàndol públic del Watergate el govern va ser capaç d'estar-se d'infiltrar un informador en l'equip de defensa en el judici Gainesville VVAW; mentre l'acusació especial declarava sota jurament que l'informador descobert no era un agent del govern.

El Watergate és, de fet, una desviació de pràctiques passades, no tant en l'escala o en el concepte com en la tria dels objectius. Els objectius ara inclouen els rics i els respectables, els portantveus de la ideologia oficial, homes que se suposa que participen del poder, que dissenyen la política social, i que donen forma a la opinió pública. Buscar les pessigolles a aquesta mena de gent no és cosa fàcil ni per a l'estat.

Un hipòcrita podria argüir que l'atac de l'estat a la dissidència política s'ha produït habitualment dins dels marges de la llei -com a mínim d'acord amb la interpretació de la Constitució que fan els tribunals-, mentre que el Watergate i la resta d'horrors de la Casa Blanca eren completament il·legals. Però és ben clar que els que tenen poder per imposar la seva interpretació de la legitimitat, construiran i interpretaran el sistema legal en un sentit que els permeti eradicar els seus adversaris. En períodes en què l'adoctrinament polític no té cap efectivitat i que la dissensió i el malestar estan molt estesos, els jurats poden negar-se a emetre sentències condemnatòries. En realitat, ho han fet sovint, provocant homenatges al nostre sistema polític per part d'analistes que passen per alt una qüestió crucial: la persecució judicial serveix per immobilitzar la gent que representa una nosa per a l'estat, i per destruir organitzacions amb recursos limitats o condemnar-les a la inoperància. Les hores i els dòlars esmerçats en la defensa legal no es gasten en educació, gestió i acció positiva. El govern rarament perd un judici polític, sigui quin sigui el veredicte dels tribunals, fet del qual són ben conscients els especialistes en el control del pensament.

En la "perspectiva a llarg termini" del president, establerta en el seu discurs del 16 d'abril, cal fer esment de "la creixent espiral de violència i por, d'aldarulls, incendis i bombardejos, en nom de la pau i la justícia". Ens recorda que "la llibertat d'expressió va ser brutalment suprimida per l'acció de provocadors que van fer callar i fins i tot van agredir físicament aquells amb qui estaven en desacord". Ben cert. El 1965 i el 1966, concentracions públiques de protesta contra la guerra van ser dissoltes i els manifestants van ser físicament agredits (per exemple a Boston, més endavant el centre de l'activitat antiguerra). Els senadors liberals i els mitjans de comunicació de masses, mentrestant, van denunciar els manifestants per haver gosat qüestionar la legitimitat de la guerra dels Estats Units a Indoxina. El moviment per la pau i les seus dels partits polítics radicals van ser bombardejats i incendiats sense cap protesta audible per part d'aquells que més endavant lamentarien el declivi del civisme i el "totalitarisme d'esquerra"; aquella "gent seriosa" (en paraules de Nixon), que advertia que la llibertat d'expressió seria destruïda per sempre més si els Estats Units no aconseguien d'imposar-se al Vietnam.

No hi ha res de nou en tot això. Recorda la reacció dels defensors de la llibertat d'expressió quan McCarthy va atacar el New York Times i, per compensar, el National Guardian. Recorda les excuses segons les quals McCarthy era una nosa en la legítima lluita contra la subversió interna i contra l'agressió russa, o bé la reacció davant l'assassinat judicial del Rosenbergs. En realitat l'error dels conspiradors del Watergate és que no van saber aprendre la lliçó dels interrogatoris de McCarthy de vint anys enrere. Una cosa és atacar l'esquerra, les restes del Partit Comunista, o una oposició liberal en procés de desintegració que havia capitulat ja d'entrada en acceptar -de fet, en crear- els instruments de la repressió de postguerra; o atacar els membres de la burocràcia que podrien impedir la política d'estat d'excepció contrarevolucionària. I una cosa ben diferent és dirigir els mateixos trets cap a l'exèrcit dels Estats Units. Com que no va ser capaç d'advertir aquesta subtil distinció, McCarthy va ser destruït ràpidament. Les cohorts de Nixon, com han demostrat ampliament alguns fets recents, van cometre un error de judici similar.

La conseqüència immediata d'aquesta desviació és que les ales de Nixon van resultar tallades i el poder cada vegada està més repartit entre els grups dirigents tradicionals. El Congrés ha imposat restriccions a les accions de l'executiu, i els tribunals no han permès que l'executiu envaeixi la funció legislativa mitjançant l'impoundment.[3]

El més important és que Nixon i Kissinger no van poder matar tants cambodjans com haurien volgut, i així se'ls van negar a Cambodja els èxits limitats que havien obtingut a Vietnam del Sud, on totes les forces populars van ser severament debilitades per atacs assassins contra la població civil. Tot i que el fracàs del terrible bombardeig de Nadal de 1972 pot haver empès Nixon i Kissinger a acceptar l'oferiment de DRV-PRG d'una solució negociada (formalment almenys), ells continuaven donant suport als esforços públicament anunciats de dinamitar els Acords de París del novembre. Paral·lelament, es van limitar a desviar els bombardeigs cap a Cambodja, amb l'esperança de delmar el moviment de guerrilla indígena. A l'abril el Senat declara, atemorit, que el clima polític no és l'adequat per desafiar la política de guerra de Nixon, tot i que reconeix que la condescendència pot equivaldre a la rendició definitiva al poder presidencial. Però quan la posició de Nixon en la política interior es va començar a erosionar, es va fer possible promulgar la legislació reclamada pels contraris a la guerra i per grups políticament més significatius que s'havien adonat, arran de l'ofensiva del Têt de 1968, que la guerra era un negoci dubtós per al capitalisme estatudinenc.

Per a John Connally, és un fet preocupant, i un fet depriment, que el persistent dèficit subjacent de la balança comercial, que és el que hi ha en l'origen d'aquest assumpte, quedi més que cobert, dia sí i dia també, per la nostra xarxa d'exportacions militars i per les quantitats rebudes de les adquisicions militars estrangeres als Estats Units. Els imperialistes racionals que troben preocupant aquest fet, sens dubte no trobaven gens preocupant, sinó al contrari, el fet que Nixon i Kissinger fossin capaços de "ventilar la guerra" en un període de temps igual al de la participació estatudinenca a la Segona Guerra Mundial, i continuaven entestats a enviar recursos en un intent d'esclafar el nacionalisme revolucionari a Indoxina. Tot i que l'intent persistirà en un futur, l'escala -temporalment almenys- s'haurà de reduir. Aquesta és, de ben segur, la conseqüència més significativa del Watergate.

L'autoritat personal de Nixon s'ha vist afectada pel Watergate, i el poder retornarà a homes que entenen millor la naturalesa de la política estatudinenca. Però és probable que la conseqüència més important a llarg termini de la confrontació actual entre el Congrés i el president sigui l'enfortiment del poder executiu. L'estratègia legal de Nixon és problablement una estratègia guanyadora, si no per a ell (que ha violat les regles), sí per a la posició que manté que la Presidència està fora de l'abast de la llei. Kleindiest, Ehrlichman i els advocats de Nixon han planificat el tema acuradament. Tot i algunes renúncies puntuals, el sentit de la seva posició és que el president no està subjecte a cap constrenyiment legal. És l'executiu i només l'executiu qui determina quan i a qui es processa i, per tant, és immune.

No els cal gaire imaginació als assessors presidencials per al·legar un possible espionatge estranger o un tema de seguretat nacional que justifiqui l'acció que es proposen dur a terme. I ho fan amb total impunitat. El punt més baix dels interrogatoris del comitè Ervin va ser el fracàs, per un "tema de seguretat nacional", en l'intent de pressionar Ehrlichman en relació a la publicació dels papers del Pentàgon,[4] o la insinuació que sobre Ellsberg[5] requeia la sospita d'haver portat aquests documents a l'ambaixada de Rússia. Mary McGrory ha suggerit plausiblement que el factor que conduí la Casa Blanca a cometre tals excessos en l'afer Ellsberg va ser la por de noves revelacions, en particular sobre l'atac militar secret contra Cambodja.

Més en general, la posició del president és que, si hi ha cap objecció al que fa, pot ser sotmès a impeachment.[6] Però la veneració per la Presidència és un opiaci massa potent per a les masses i no pot veure's reduïda per una amenaça d'impeachment, per molt creïble que sigui. Un recurs tan efectiu per neutralitzar la dissidència, la consciència de classe o fins i tot el pensament crític, no s'abandona així com així. És més, el Congrés no té ni la voluntat ni la capacitat de gestionar l'economia interna o el sistema global. Aquestes iniciatives assumeixen un nou objectiu amb la creixent internacionalització de la producció i de l'economia, i amb la diplomàcia Nixon-Kissinger, que accepta la Unió Soviètica com si fos un company novell en allò que Kissinger sol anomenar "la xarxa global de l'ordre", molt en la línia del que Stalin sembla haver intentat en els primers anys de postguerra. Està bé que, de més d'una manera, s'hagi provat que l'electorat més fidel de Nixon són el POW i el Politburo.

Si la tria és entre l'impeachment i el principi que el President té poder absolut (obligat, tan sols, a invocar la seguretat nacional), llavors aquest darrer principi serà el que haurà de prevaldre. Així s'establirà probablement el precedent, més fermament i clarament que abans, que el president està per sobre de la llei, un corol·lari natural a la doctrina que cap llei no pot impedir que un superpoder imposi la conformitat ideològica dins dels seus dominis.

L'afer Watergate i la sòrdida història que s'ha destapat després no són insignificants. Indiquen, una vegada més, com són de fràgils les barreres contra algunes formes de feixisme en un sistema capitalista d'estat en crisi. Falta perspectiva per organitzar una reacció significativa a les revelacions del Watergate, atès el conservadurisme estret de la ideologia política estatudinenca i l'absència de partits polítics de massa o de forces socials organitzades que ofereixin una alternativa a la centralització del poder polític i econòmic en les grans empreses, en els gabinets d'advocats que vetllen pels seus interessos i en la intel·ligentsia tècnica que executa les seves ordres, tant en el sector privat com en les institucions de l'estat. Sense cap alternativa a la vista, l'oposició està paralitzada i, com és natural, hi ha la por, fins i tot entre l'oposició liberal, que el poder de la Presidència s'erosioni i que el vaixell de l'estat vagi a la deriva. El resultat més probable serà, per tant, una continuació del procés de centralització en l'executiu, que continuarà nodrint-se de les files dels dirigents econòmics, i que serà sensible amb la seva concepció de l'ordre intern i global.

És cert, com al·leguen els crítics, que la tàctica de Nixon va amenaçar de subvertir el sistema bipartidista. La il·lusió que la democràcia consisteix a tenir regularment l'oportunitat de poder triar entre dues organitzacions polítiques dominades per interessos similars, i això encara restringit a l'estret marge de doctrina que troba expressió als mèdia i, amb poques excepcions, a les institucions educatives de la societat americana. La tàctica de Nixon, doncs, tendeix a minar les bases tradicionals de l'estabilitat i l'obediència, si bé es queda molt curta a l'hora d'oferir cap forma de doctrina totalitària com a alternativa ideològica.

Però les condicions que van permetre l'ascens de McCarthy i Nixon persisteixen. Afortunadament per a nosaltres i per al món, McCarthy era un mer delinqüent i la màfia de Nixon va superar els límits permesos del frau i la falsedat amb tanta estupidesa, barroeria i vulgaritat que va ser cridada a retre comptes per poderoses forces que no havien estat demolides o absorvides. Però més tard o més d'hora, sota amenaça de crisi econòmica o política, algunes figures comparables poden aconseguir crear una base política de masses, conjuminant forces socioeconòmiques detentores del poder i l'habilitat per tirar endavant plans com els que van ser concebuts al Despatx Oval. Potser tan sols haurà d'escollir els seus enemics interns més assenyadament i haurà de preparar el terreny més acuradament.

Els homes de xoc de Nixon ara addueixen com a defensa que el 1969-1970 el país estava al límit de la insurrecció i que, per tant, era necessari estrènyer els límits constitucionals. L'agitació d'aquells anys era, en bona mesura, una reacció a la invasió estatudinenca d'Indoxina. Les condicions, internes i internacionals, que han menat les successives administracions a portar el "desenvolupament del Tercer Món" pels canals particulars que convenen a les necessitats del capitalisme industrial, no han canviat. Tot fa pensar que circumstàncies similars impel·liran els successors de Nixon a desenvolupar polítiques similars. És més, les premisses bàsiques de la política de guerra a Indoxina no han estat impugnades seriosament, tot i que els seus fracassos sí que n'han provocat una frenada. Aquestes premisses són compartides per la majoria dels enemics inclosos a la llista Dean-Colson i per altres, amb el consens de l'opinió respectable.

La reacció a les recents revelacions il·lustra els perills prou bé. Mentre l'atenció pública estava centrada en el Watergate, l'ambaixador Godley va testificar davant del Congrés que els Estats Units van utilitzar entre 15.000 i 20.000 mercenaris tailandesos a Laos, en directa i explícita violació de la legislació del Congrés. La confirmació de les acusacions de Pathet Lao, que havien estat llargament ignorades o ridiculitzades a Occident, va ser tema de pocs editorials i va concitar poca indignació pública, tot i que és un assumpte més seriós que res del que es va revelar als interrogatoris del comitè Ervin.

El descobriment de bombardejos secrets a Cambodja i al nord de Laos des dels primers dies de l'administració Nixon és, de llarg, la més important revelació dels darrers mesos. Seria difícil imaginar un terreny més propici per a l'impeachment, si aquesta fos una perspectiva política possible. Però de qualsevol manera, també la reacció està clarament fora de lloc. Fa la sensació que els líders del Congrés i els comentaristes de premsa estan més molestos per l'ocultació i l'engany que no pas pels fets mateixos. El Congrés es va veure privat dels seu dret de ratificació, però ningú que hagi estudiat els interrogatoris del comitè Symington de la tardor de 1969 no pot tenir gaire dubtes que el Congrés hauria ratificat els bombardejos i les incursions si se li hagués donat l'oportunitat de fer-ho.

Pel que fa a la premsa, va mostrar tant d'interès pels bombardejos en el moment que es produïen com en mostra ara per l'evidència que s'estan enviant per mar mercenaris tailandesos de Laos a Cambodja, i que les víctimes dels combats de Cambodja ja han arribat als hospitals de Bangkok. La premsa està massa capficada amb els enganys del passat per investigar els gravíssims fets que s'estan produint ara, fets que poden tenir conseqüències de llarg abast per al Sud-est asiàtic.De manera similar, quan Jacques Decornoy va informar a Le Monde sobre els intensos bombardejos de ciutats i pobles del nord de Laos durant la primavera de 1968, la premsa estatudinenca no tan sols va deixar d'investigar-ho, sinó que fins i tot va deixar de citar aquesta informació d'un testimoni presencial. Un Llibre Blanc del govern de Cambodja de gener de 1970, que dóna detalls dels atacs estatudinencs i de l'ARVN, no va suscitar més interès ni preocupació. Tampoc ho van fer les informacions de defoliació a gran escala de les plantacions cambodjanes de cautxú a principis de 1969, ni els casos aïllats de "bombardejos equivocats" que van ser reconeguts pel govern estatudinenc des de 1966 en aquelles ocasions en què hi havia observadors internacionals presents. Les queixes sobre el frau del govern són ignorades, tant a les sales del Congrés com als editorials dels diaris.

Encara més cínic és l'entusiasme actual sobre la bona salut del sistema polític, palesada pel fre que han rebut Nixon i els seus subordinats, o pel compromís civilitzat que va permetre Nixon i Kissinger de matar cambodjians i de destruir el seu país únicament fins al 15 d'agost, un model de com hauria de funcionar una democràcia, sense cap enrenou ni ruptura perillosa.

Els comentaristes polítics liberals sospiren alleujats perquè Kissinger n'ha sortit sense a penes cap taca -una discutible escolta telefònica, però cap implicació directa en les mentides del Watergate. Tanmateix, des de qualsevol criteri objectiu, aquest individu és un dels més grans assassins en massa del període modern. És el responsable de l'expansió de la guerra a Cambodja, amb conseqüències que són ara ben conegudes, i de l'atroç escalada dels bombardejos sobre el Laos rural, per no parlar de les atrocitats comeses a Vietnam, en la seva pretensió d'aconseguir algun tipus de victòria per al poder imperial a Indoxina. Però no va estar implicat en el robatori del Watergate ni en el linxament de Muskie, per la qual cosa les seves mans estan netes.

Si provem de mantenir un cert sentit de la mesura, les revelacions dels darrers mesos són anàlogues al descobriment que els directors d'una banda d'assassins també estafaven hisenda. Censurable, sens dubte, però de cap de les maneres la qüestió principal.

Notes

Edmund Muskie era el candidat demòcrata més ben situat per disputar la presidència a Richard Nixon en les eleccions de 1972. Nixon, però, va dur a terme una campanya d'intoxicació i de descrèdit contra ell i finalment la nominació demòcrata va recaure sobre George McGovern.

L'any 1969 Nixon va elaborar una llista d'enemics que incloïa uns 300 polítics, periodistes i actors liberals, molts dels quals s'havien posicionat públicament contra la guerra del Vietnam. Els homes de Nixon van fer auditories fiscals de tots ells i van buscar informació personal que els pogués perjudicar políticament.

Embargament, confiscació.

Informació classificada feta pública per New York Times el juny de 1971, que permetia pensar que la Guerra del Vietnam podria haver estat provocada per certes decisions polítiques estatudinenques.

Daniel Ellsberg era un antic empleat del Pentàgon que va donar alguns documents classificats al Washington Post. Nixon va presentar Ellsberg com un traïdor i va intentar incriminar-lo i desacreditar-lo públicament.

Acusació, processament.