El president George W. Bush ha afirmat que les eleccions del mes passat a l'Iraq han estat "una fita transcendental en la marxa cap a la democràcia". Han estat, realment, una fita. Però no del tipus que hauria agradat a Washington. Repassem la història. Quan Bush i el primer ministre del Regne Unit, Tony Blair, van ordenar la invasió d'aquest país, el seu pretext, reiterat amb insistència, era que l'Iraq havia d'eliminar les seves armes de destrucció massiva. Després, al cap d'uns mesos, la raó real de la invasió va passar a ser, amb molta rapidesa, la missió messiànica de Bush per portar la democràcia a l'Iraq i a tot el Pròxim Orient. Però el camí de la democratització no és el dels Estats Units que, a la pràctica, ha intentat evitar uns comicis lliures.

Ja les eleccions per a l'Assemblea constituent, celebrades el gener del 2005, es van realitzar a causa de la resistència no violenta de les masses, per a les quals el gran aiatol.là Ali Sistani es va convertir en un símbol. Aquest va ser un moviment popular que no té res a veure amb la insur- gència violenta.

És difícil que un observador competent pogués discrepar de l'editorial publicat poc després pel Financial Times, que va reconèixer que "la raó que hi hagués eleccions va ser la insistència del gran aiatol.là Ali Sistani, que va vetar les maniobres de les autoritats d'ocupació per arxivar-les o diluir-les".

Si es prenen seriosament unes eleccions, això significa que es presta una mica d'atenció a la voluntat de la població. I si un Exèrcit invasor la vol conèixer, la pregunta crucial és: "¿Ens hi volen, aquí?".

No falta informació sobre quina seria la resposta. Una font important és una enquesta del Ministeri de Defensa britànic divulgada l'agost passat i portada a terme per investigadors universitaris iraquians. Aquest sondeig va establir que un 82% dels iraquians estaven "totalment en contra" de la presència de soldats de la coalició i menys d'un 1% creien que aquests havien contribuït a aconseguir alguna millora en la seguretat. Al mes de novembre, els analistes de l'Institut Brookings de Washington van informar que un 80% dels iraquians estaven a favor d'una "retirada ràpida" dels soldats nord-americans. En el més important, les altres fonts coincideixen.

Per tant, els soldats de la coalició s'han de retirar, tal com ho desitja la població, en lloc d'intentar de manera desesperada crear un règim titella, amb forces militars que puguin controlar.

Però Bush i Blair segueixen negant-se a establir un calendari de retirada, limitant-se a evacuar alguns soldats a mesura que els seus objectius es vagin assolint. Hi ha una bona raó per la qual els Estats Units no poden tolerar un Iraq sobirà i més o menys democràtic. Se'ns vol fer creure que l'Iraq hauria estat envaït igualment si hagués estat una illa a l'oceà Índic en què el principal producte d'exportació fossin els cogombrets en vinagre. Però, com resulta obvi per a qualsevol que no estigui compromès amb el partit governant als Estats Units, controlar l'Iraq reforça el poder sobre els recursos energètics globals, cosa que suposa una palanca crucial en el control del món.
Suposem que l'Iraq es converteix en un país sobirà i democràtic. Imaginem quines pautes polítiques seguirà. La influència predominant seria la de la població xiïta del sud, on es troben els principals recursos petrolers del país. Aquests sectors segurament preferiran unes relacions amistoses amb l'Iran, nació de majoria xiïta.

Els contactes ja són estrets. La Brigada Badr, la milícia que controla la major part del sud del país, va ser ensinistrada a l'Iran. Els clergues, que compten amb una gran influència, tenen relacions amb l'Iran que vénen de llarg. Això inclou Sistani, que va néixer en aquell país. I el Govern interí, de majoria xiïta, ha començat a establir relacions econòmiques, i possiblement militars, amb l'Iran. A més, la regió on es troba la major part del petroli de l'Aràbia Saudita resulta ser també de majoria xiïta. Qualsevol acció en favor de la independència iraquiana possiblement augmentarà els esforços per obtenir algun grau d'autonomia també en ella.

El resultat podria ser una alian- ça que comprengui l'Iraq, l'Iran i les principals regions petroleres de l'Aràbia Saudita, independent de Washington i que controlaria la major part de les reserves mundials de cru. No és inversemblant que un bloc d'aquest tipus segueixi l'exemple de l'Iran i col.labori amb la Xina i l'Índia. I la Xina no pot ser intimidada. Per això els EUA estan tan espantats pel règim de Pequín.

La Xina ja ha establert relacions amb l'Iran. Existeix una xarxa d'energia asiàtica, centrada a la Xina i Rússia, però que possiblement atraurà l'Índia, Corea i altres. Si l'Iran es desplaça en aquella direcció, es podria convertir en un factor vital d'aquesta xarxa energètica. L'Iraq i l'Aràbia Saudita poden anar al darrere. Aquest guió es pot convertir en el pitjor malson per a Washington.

Mentrestant, la Casa Blanca insisteix a mantenir les lleis antisindicals de Saddam Hussein, però el moviment dels treballadors segueix organitzant-se, encara que els seus militants són assassinats. Ningú sap per qui: potser insurgents, potser exmembres del partit Baas, potser representants d'algun altre sector. Però aquests activistes persisteixen. Constitueixen una de les principals forces democràtiques que tenen profundes arrels en la història de l'Iraq.

Aquestes poden ressorgir, per a l'horror de les forces d'ocupació. ¿Com reaccionaran els occidentals? ¿Intentaran impedir la democràcia i la sobirania o es posaran del costat del poble iraquià?