Molt abans dels nous brots de violència que hi ha a l'Iraq, les avaluacions d'intel.ligència d'agències nord- americanes admetien que "el més formidable enemic de Washington a l'Iraq en els pròxims mesos podria ser el rancor dels iraquians, que es mostren cada vegada més hostils davant l'ocupació militar nord-americana". Ja ho assenyalaven Douglas Jehl i David E. Sanger el mes de setembre passat al rotatiu The New York Times. La incapacitat d'entendre les arrels d'aquesta hostilitat (no només de la resistència armada que atrau els titulars i les imatges de televisió) només pot conduir a més vessament de sang i a un carreró sense sortida.

El prolongat conflicte, incloses les horribles manifestacions a Fal.luja i en altres parts, potser hauria estat diferent si l'ocupació encapçalada pels Estats Units hagués estat menys arrogant, ignorant i incompetent. Uns conquistadors que haguessin estat disposats a transferir una sobirania autèntica, com exigeixen els iraquians, haurien escollit un procediment diferent.

El govern de George W. Bush, entre els seus nombrosos pretextos per a la invasió de l'Iraq, ha esgrimit la possibilitat d'una revolució democràtica a tot el món àrab. Però ha amagat la més plausible raó per a la invasió: l'emplaçament de segures bases militars en un Estat vassall, situat al centre dels recursos energètics més importants del món.
Els iraquians no eludeixen aquest tema crucial. En una enquesta de Gallup realitzada a Bagdad i divulgada el mes d'octubre passat, quan es va preguntar a un grup de persones per què els Estats Units havien envaït l'Iraq, l'1% va dir que era per establir una democràcia i un 5% que per ajudar els iraquians. La resta dels enquestats van assenyalar que el motiu de Washington era controlar els recursos de l'Iraq i reorganitzar el Pròxim Orient per satisfer els seus interessos.

Una altra enquesta d'opinió a l'Iraq, divulgada al desembre per l'empresa enquestadora Oxford Research International, també és reveladora. Quan es va formular la pregunta sobre quina forma de govern necessitava l'Iraq en aquell moment, més d'un 70% va elegir la "democràcia". Un altre 10%, l'Autoritat Provisional d'Ocupació i un 15%, el Consell de Govern Interí iraquià. Per "democràcia" els iraquians volien dir democràcia, no la sobirania nominal que el Govern de Bush ha plantejat.

En general, segons l'enquesta, "la gent no té confiança en les tropes dels Estats Units i de la Gran Bretanya (79%) i tampoc en l'autoritat provisional (73%)". El favorit del Pentàgon, Ahmad Xalabi, no tenia cap suport.

El conflicte entre els nord-americans i els iraquians en matèria de sobirania va ser molt evident en el primer aniversari de la invasió. Paul Wolfowitz i els seus col.laboradors al Pentàgon van assenyalar que estaven "a favor d'una estable i prolongada presència de tropes nord-americanes i d'un exèrcit iraquià relativament feble com la millor forma d'alimentar la democràcia", va escriure Stephen Glain a The Boston Globe.

ÉSdemocràcia, tal com l'entenen els iraquians. O com l'entendrien els nord-americans si estiguessin sotmesos a una ocupació estrangera. No tenia sentit envair l'Iraq si no servia per establir bases militars en un Estat dependent. Es pot apel.lar ara a l'Organització de les Nacions Unides. Però Washington únicament li està demanant a aquest organisme que "recolzi un futur Govern iraquià de sobirania nominal i de dubtosa legitimitat, sota la invitació del qual les potències ocupants s'hi podran quedar" (The Financial Times).

Més enllà dels temes de control militar, els iraquians també entenen que les mesures imposades intenten reduir la sobirania econòmica, incloent-hi una sèrie d'instruccions perquè les indústries i els bancs s'obrin a un control efectiu des dels Estats Units. No resulta sorprenent que els plans nord-americans hagin estat criticats per empresaris iraquians que van denunciar que així es destruirà la indústria local. I pel que fa als obrers iraquians, l'activista sindical David Bacon diu que les forces ocupants han forçat oficines de sindicats, n'han arrestat els dirigents, estan fent complir les lleis antisindicals de Saddam i han entregat concessions a empresaris nord- americans coneguts per la seva animadversió pels sindicats.

El ressentiment iraquià i el fracàs de l'ocupació militar han fet que Washington hagués de fer marxa enrere en algunes de les seves mesures més extremes. Les propostes per obrir l'economia al capital estranger han exclòs el petroli. Pel que sembla, aquesta acció hauria estat massa agosarada. No obstant, els iraquians no necessiten llegir The Wall Street Journal per descobrir que "el coneixement en detall de la destruïda indústria petrolera de l'Iraq", gràcies a lucratius contractes sufragats pels contribuents nord-americans, "podria ajudar Halliburton a obtenir grans contractes en el sector energètic".

Encara falta saber si els iraquians poden ser obligats a acceptar la sobirania nominal que els ha estat oferta per les potències ocupants. Una altra pregunta és encara més important per als privilegiats occidentals: ¿permetran els seus governs alimentar la democràcia afavorint els interessos dels poderosos sectors als quals serveixen aquestes administracions, a pesar de la vigorosa oposició mostrada pels iraquians?