|
Una de les il·lusions més
persistents de la humanitat és que hi ha sectors
de la raça humana millor o pitjors moralment
que els altres. Aquesta creença adopta moltes
formes diferents, cap de les quals no té una
base racional. És natural que pensem bé
de nosaltres mateixos, i d'aquí, si els nostres
processos mentals són simples, del nostre sexe,
classe, nació o època. Entre el escriptors,
però, especialment els moralistes, és
corrent una expressió menys directa de l'autoestimació.
Tendeixen a pensar malament de llurs veïns i coneguts,
i per tant a pensar bé dels sectors de la humanitat
als quals ells mateixos no pertanyen. Lao-Tzé
admirava els ''homes purs de la vellúria'', que
visqueren abans de l'adveniment de la sofisticació
confuciana. Tàcit i Madame de Stael admiraven
els germànics perquè no tenien emperador.
Locke tenia bon concepte dels "intel·ligents
americans'' perquè no s'havien deixat esgarriar
pels sofismes cartesians.
Una forma força curiosa d'aquesta
admiració per als grups als quals l'admirador
no pertany és la creença en la virtut
superior dels oprimits: les nacions sotmeses, els pobres,
les dones i els infants. El segle divuitè, alhora
que conqueria l'Amèrica dels indis, reduïa
els camperols a la condició de treballadors pauperitzats
i introduïa les crueltats de la primera industrialització,
es plaïa a sentimentalitzar sobre el "noble
salvatge'' i la "vida senzilla del pobre''. La
virtut, hom afirmava, no la trobareu a les corts: però
les dames de la cort podien gairebé assolir-la
tot disfressant-se de pastores. I pel que feia al sexe
mascle:
Feliç l'home, el desig
i la cura del qual
es limiten a uns pocs acres paterns.
No obstant això, per a si mateix,
Pope s'estimava més Londres i la seva vil·la
a Twickenham.
En la Revolució francesa la virtut
superior dels pobres esdevingué una qüestió
de partit, i així ha estat de llavors ençà.
Per als reaccionaris els pobres esdevingueren la ''gentussa''
o la ''xusma''. Els rics descobriren, amb sorpresa,
que hi havia persones tan pobres que ni tan sols no
posseïen "uns pocs acres paterns''. Els liberals,
tanmateix, continuaren idealitzant els pobres camperols,
mentre que els intel·lectuals socialistes o comunistes
feien el mateix amb el proletariat urbà -un costum
al qual tornaré més endavant, ja que esdevingué
important únicament en el segle vint.
Al segle dinou el nacionalisme introduí
un substitutiu del noble salvatge: el patriota d'una
nació oprimida. Els grecs, fins que aconseguiren
d'alliberar-se dels turcs, els hongaresos fins l'Ausgleich
de 1867, els italians fins el 1870, i els polonesos
fins després de la guerra del 1914-18 eren considerats
romànicament com a races dotades poèticament,
massa idealistes per a triomfar en aquest món
pervers. Els irlandesos eren considerats pels anglesos
com a posseïdors d'un encís especial i d'una
penetració mística fins el 1921, quan
hom descobrí que les despeses de continuar oprimint-los
arribarien a ésser prohibitives. D'una en una,
aquestes nacions arribaren a la independència,
i aleshores hom trobà que eren just com les altres;
l'experiència amb les nacions ja alliberades,
però, no destruí en res la il·lusió
pel que feia a les que encara lluitaven. Les velles
dames angleses s'entendreixen encara parlant de la ''
saviesa oriental'' i els intel·lectuals americans
de la ''consciència de la terra'' dels negres.
Les dones, pel fet d'ésser l'objecte
de les més fortes emocions, han estat vistes
encara més irracionalment que els pobres o les
nacions sotmeses. No penso pas en el que diuen els poetes
sinó en les sòbries opinions d'homes que
s'imaginen ésser racionals. L'Església
ha tingut dues opinions oposades: d'una banda, la dona
era la Temptadora, que portava els monjos i els altres
al pecat; de l'altra, era capaç de santedat fins
a un punt gairebé més gran que el de l'home.
Teològicament, els dos tipus estaven representats
per Eva i la Verge. En el segle dinou la, naturalment,
dones "dolentes'', però els dignes victorians,
a diferència de sant Agustí i els seus
deixebles, no haurien admès que aquestes pecadores
els podien temptar, i no els plaïa de reconèixer
llur existència. Com a ideal de la dona casada
hom creà una mena de combinació de la
Mare de Déu i la dama dels llibres de cavalleries.
Era delicada i elegant, la seva bellesa podia ésser
malmesa pel contacte amb el món ordinari, tenia
ideals que podien ésser entelats pel contacte
amb la maldat; així com els celtes, els eslaus
i el noble salvatge, però en un grau encara més
alt, gaudia d'una natura espiritual, que la feia superior
a l'home però inapta per als negocis, la política
o el control de la pròpia fortuna. Aquest punt
de vista encara no està totalment extingit. No
fa gaire temps, com a rèplica a un discurs que
vaig fer en defensa del salari igual per a treball igual,
un mestre d'escola anglès m'envià un pamflet
publicat per una associació de mestres, defensant
l'opinió contrària, la qual mantenia amb
curiosos arguments. Deia de la dona: ''Nosaltres li
donem gustosament el primer lloc com a força
espiritual; la reconeixem i la reverenciem com a la
part angèlica de la humanitat; li donem la superioritat
en totes les gràcies i els refinaments de què
som capaços com a éssers 'humans; desitgem
que conservi totes les seves atractives formes de vida
femenines.'' ''Aquesta petició'' -que les dones
s'acontentin amb salaris més baixos- "va
de nosaltres a elles sense cap esperit egoista, ans
al contrari, per respecte i devoció a les nostres
mares, mullers, germanes i filles... El nostre propòsit
és sagrat, una veritable croada espiritual.''
Fa cinquanta o seixanta anys un llenguatge
semblant no hauria despertat cap comentari, llevat del
d'un grapat de feministes; avui dia, d'ençà
que les dones han guanyat el vot, arriba a semblar un
anacronisme. La creença en llur superioritat
"espiritual'' formava part de la determinació
de mantenir-les en un estat d'inferioritat econòmicament
i políticament. Fins que els homes foren derrotats
en aquesta batalla, hagueren de respectar les dones,
i els oferiren ''reverència'' com a consol de
llur inferioritat.
Un desenvolupament en certa manera similar
s'ha produït dins l'opinió dels adults envers
els infants. Els infants, com les dones, eren teològicament
perversos, especialment segons els evangelistes. Eren
membres de Satanàs, no estaven regenerats. Com
el doctor Watts digué admirablement:
Un sol cop del Seu ceptre poderós
pot enviar els joves pecadors de pressa a l'intern.
Calia que fossin ''salvats''. A l'escola
de Wesley "s'efectuà una vegada una conversió
general, ...llevat solament d'un pobre noi, que dissortadament
resistí a la influència de l'Esperit Sant,
per la qual cosa fou severament fuetejat...'' Però
durant el segle dinou, quan l'autoritat paterna, com
la dels reis, sacerdots i marits, se sentí amenaçada,
es posaren de moda mètodes més subtils
de sufocar les insubordinacions. Els infants eren "innocents'';
igual que les dones bones tenien una "puresa'';
calia que fossin protegits de tota coneixença
del mal, no fos que llur puresa es perdés. Més
encara, tenien una mena especial de saviesa. Wordsworth
popularitzà aquesta opinió entre els pobles
de parla anglesa. En primer lloc posà de moda
atribuir als infants
Als instints davant els quals
la nostra natura mortal
tremolà com una cosa culpable sorpresa.
Ningú, al segle divuitè,
no hauria dit a la seva filleta, llevat del cas que
fos morta:
Tu descanses en el si d'Abraham
tot l'any
l'adores a l'altar més secret del temple.
En el segle dinovè, però,
aquesta opinió esdevingué molt comuna;
membres respectables de l'Església Episcopal
-i àdhuc de l'Església Catòlica-
ignoraven desvergonyiment el pecat original, tot xalant-se
amb l'heretgia de moda, que
. . .Arrossegant núvols
de glòria venim
de Déu, el qual és la nostra llar:
El cel descansa al damunt nostre en la infantesa.
Tot això conduí al resultat
habitual. Començà a semblar poc correcte
de surrejar una criatura que reposava en el si d'Abraham,
o usar la vara amb preferència als "alts
instints'' per fer-la ''tremolar com una cosa culpable
sorpresa''. I així els pares i els mestres d'escola
es trobaren que els plaers que treien d'infligir càstigs
s'anaven escurçant i es desenvolupà una
teoria de l'educació que prenia en consideració
el benestar de l'infant, i no solament la conveniència
i la sensació de poder de l'adult.
L'únic consol que els adults
es van poder oferir fou la invenció d'una nova
psicologia infantil. Els infants, després d'haver
estat membres de Satanàs en la teologia tradicional
i àngels il·luminats místicament
en la ment dels reformadors de l'educació, han
tornat a ésser petits dimonis -no dimonis teològics
inspirats pel Dolent, sinó científiques
abominacions freudianes inspirades per l'Inconscient.
Cal dir que són molt més perversos que
no eren en les diatribes dels monjos; despleguen, en
els textos moderns, una ingenuïtat i una persistència
en les imaginacions pecaminoses a les quals res en el
passat no pot ésser comparada llevat de sant
Antoni. ¿És tot això, a la fi,
la veritat objectiva? ¿O és simplement
una compensació imaginativa de l'adult pel fet
de no ésser-li ja permès d'apal1issar
les petites pestes? Deixem que els freudians hi responguin,
cadascun pels altres.
Dels diferents exemples que hem considerat
sembla ben clar que el moment en què es atribuïda
una virtut superior als oprimits és transitori
i inestable. S'inicia solament quan els opressors comencen
a tenir mala consciència, i això passa
quan llur poder ja no és segur. La idealització
de la víctima és útil durant un
cert temps: si la virtut és el més gran
dels béns, i si la subjecció fa els pobles
virtuosos, és millor de refusar-los el poder,
ja que destruiria llur virtut. Si és difícil
per a un home ric d'entrar en el regne dels cels, és
per part seva un acte noble de conservar 1a seva fortuna
i d'aquesta manera arriscar la benaurança eterna
a profit dels germans més pobres. Era un formós
sacrifici per part dels homes el fet d'alleujar les
dones de la feina bruta de la política. 1 així
successivament. Però tard o d'hora la classe
oprimida argüirà que la seva virtut superior
és una raó a favor de la pròpia
assumpció del poder, i els opressors es trobaran
que llurs pròpies armes es giraran contra ells.
Quan finalment el poder ha estat igualat, esdevé
evident per a tothom que totes les xerrameques sobre
la virtut superior eren un disbarat, i que eren completament
innecessàries per a l'exigència d'igualtat.
Pel que fa als italians, els hongaresos,
les dones i els infants, hem recorregut el cicle complet.
Però encara n'estem a la meitat en el cas que
té més importància en el temps
present: el del proletariat. L'admiració del
proletariat és molt moderna. El segle divuitè,
quan lloava ''els pobres'', pensava sempre en els pobres
rurals. La democràcia de Jefferson es deturava
en arribar a la plebs urbana; ell desitjava que els
Estats Units romanguessin un país d'agricultors.
L'admiració del proletariat, així- com
la de les preses, les centrals elèctriques i
els avions, forma part de la ideologia de l'era de les
màquines. Considerada en termes humans, té
tan poc a favor seu com la creença en la màgia
cèltica, l'ànima eslava, la intuïció
femenina o la innocència dels infants. Si en
veritat es donava el cas que una mala alimentació,
poca educació, manca d'aire i de sol, condicions
d'allotjament insanes i excés de treball produeixen
gent millor que la gent produïda per una bona alimentació,
aire lliure, educació i allotjament escaients
i una proporció raonable de descans, aleshores
tota l'argumentació per a una reestructuració
econòmica s'ensorraria, i podríem alegrar-nos
que un percentatge tan gros de la població fruís
de les condicions que fan la virtut. Per obvi que sigui
aquest argument, però, molts d'intel·lectuals
comunistes i socialistes consideren de rigueur pretendre
que troben els proletaris més dignes d'estimació
que les altres persones, ensems que professen el desig
d'abolir les condicions que, d'acord amb ells, són
les úniques que produeixen éssers humans
bons. Els infants foren idealitzats per Wordsworth i
desidealitzats per Freud. Marx fou el Wordsworth del
pro1etariat; el seu Freud encara ha d'arribar.
|