No sé què hauria passat si l'any 1939 les tropes franquistes haguessin portat a efecte l'ocupació de Catalunya en català, com havia previst Dinonisio Ridruejo, el llavors responsable de propaganda del nacionalsindicalisme. La voluntat expressa de Franco ho va impedir. I tots els catalans que anàrem a l'escola del 1939 fins a l'arribada de la democràcia fórem escolaritzats exclusivament en castellà. D'aquesta perversa decisió del general encara en paguem avui dia les conseqüències, per molt que diguin algunes jerarquies tant polítiques com intel·lectuals. Tot això m'ha vingut al cap quan un bon amic que està a punt de jubilar-se m'ha comentat que ja té ben rumiada la novel·la que pensa escriure gràcies al temps lliure de què disposarà d'aquí a uns mesos. Diu que sempre ha tingut una tendència vers aquesta activitat creativa, però que la seva feina professional l'ha absorbit completament i no li ha quedat temps per dedicar-s'hi. M'ha explicat amb molts detalls la història que vol contar en aquesta novel·la i la veritat és que la té molt ben elaborada. Jo donava per suposat que l'escriuria en català, perquè es tracta d'un catalanista que en la clandestinitat va militar en un partit d'esquerra, d'una persona culta i dedicada a la investigació científica, d'un catalanoparlant natural, però m'he quedat de pedra picada quan m'ha dit que l'escriuria en castellà perquè no domina prou els recursos expressius del català escrit.
És cert que el català ha resistit gairebé quaranta anys de dictadura, però encara no ha aconseguit normalitzar la seva situació sociolinguística després de vint-i-cinc anys de democràcia. Al cas del meu amic hi podríem afegir el d'una escriptora catalana que escriu novel·les en castellà amb molt d'èxit comercial, a qui vaig felicitar quan va publicar la primera i a qui vaig comentar que només lamentava que no l'hagués escrita en català. Impertèrrita em va contestar: "Què dius? Escriure en aquest llenguatge que s'ha inventat TV3". O el d'un dels agents literaris catalans més coneguts a qui no interessa representar escriptors catalans i el qual proposa que siguis tu mateix qui et tradueixis el teu llibre al castellà i, si et compromets a no dir mai que la redacció original és la catalana, et gestiona la publicació de les dues edicions alhora. Deixem naturalment de banda els que s'han passat al castellà per ambició econòmica: és una opció legítima però també molt trista. I que consti que respecto la llibertat que cadascú escrigui en la llengua que vulgui, perquè la llibertat d'expressió la situo per damunt l'afirmació de la nostra identitat. La varietat de llengües és una riquesa de la humanitat i hauríem de parlar de la linguodiversitat igual que parlem de la biodiversitat quan defensem la varietat d'espècies animals i vegetals. Jorge Semprún ha dit: "A diferencia de otras regiones del mundo, Europa tiene la oportunidad de recurrir a una gran variedad de lenguas y culturas, y eso es una enorme ventaja lingüística". Però si els catalans no defensem la nostra llengua, qui ens la defensarà?