L'altra setmana el menistro de sanitat espanyol, Ernest(o) Lluch, que si fos d'aquí ja tindria nom, ministre Draps Calents, deia que aquí hi ha poques idees noves, vist des de Madrid estant; i, també, "manca d'iniciatives que puguin ser lliçó per a Espanya".

La notícia del menistro Lluch és la millor notícia que ens ha arribat en molt de temps, i l'únic que en rebaixa l'alegria i l'esperança en un futur millor és que potser no és ben bé veritat: al cap i a la fi, al Principat mana el President Pujol, que diu que ser català és la seva manera de ser espanyol; al País Valencià hi mana el Psoespanyol, Ave Maria Puríssima, i a les Illes, Aliança Popular, sens pecat fou concebuda.

Però ara és primavera, i tira, ens ho creurem: resulta que no tenim ni idees noves ni iniciatives que Madrid pugui aprofitar. Dit d'una altra manera, avui ja és demà. S'ha acabat de llepar l'aspra mà que ens té lligats des de tant de temps al fang. Els poders fàctics? Dispensi, és cosa d'ells, no ens fiquem en afers interiors aliens, i els desitgem que, com a tots els països civilitzats, els poders fàctics -Església, Exèrcit, Policia, Funcionariat, Finances- estiguin tan lligats per una Constitució civilitzada que els resulti gairebé impossible de fer sempre tot el que els doni la gana.

Madrid es mou? Quin provincianisme, quan Berlín baveja, Nova York fa vint anys que no vol ser res, París qui sap on para, Barcelona s'enfonsa, Itàlia es tradueix als Estats Units i els Estats Units fugen de modernitats, i repeteixen Reagan.

Què volen, idees de calés? Han fet mai números, vostès? L'han vista, la diferència entre el que ens recapten i el que ens tornen? Fins i tot si entre els que ens tornen comptem els que ho fan en forma de Milans del Bosch, policia, seguretat ciutadana, lluita antidroga i ambaixadors a França, el negoci ens surt ruïnós.

Qualsevol s'hi juga els calés, amb una gent que, si fos veritat que són tressientos millones, no perdrien el temps amb una deseneta com nosaltres, mitja dotzena d'andalusos, tres milions de gallecs de no res, dos milions de bascos i un grapadet de canaris; no són tants, ¿de què presumeixen?, ¿què els falta?

O que diuen que entrar a Europa, després d'haver foragitat moros, jueus, protestants, capitalistes, invents, francesos, maçons, republicans, després d'haver-se embolicat amb la barbàrie hitleriana, la tragicomèdia feixista, la poesia machadiana, el psitacisme orteguià; després d'haver-se convertit en un magatzem de bombes EUA avariades a canvi de no vendre'ls ni un trist avió.

Tenim massa poques idees, nosaltres, i poquíssimes iniciatives per malgastar-les amb qui des de sempre ni les aprofita ni ens les deixa aprofitar; no es poden donar margarides a segons qui.

Ah, Lluch, Lluch, ¿i per què ens les dius, aquestes mentides? ¿Que no ho veus, que ens despertes il·lusions?