L'altre dia em permetia de recordar, una vegada més, la dita de Rovira i Virgili: "que diguin el que vulguin, mentre ho diguin en català".

Mai no ho hagués recordat, perquè immediatament hi va saltar al damunt l'exímia testa de Pedro Laín Entralgo, pensador, i se la va fer seva: "el nacionalimo catalán es asimilable para España, siempre y quando Cataluña conserbe el castellano como lengua comun y no lo reduzca a la categoria de lengua util o reserbada a las transaciones".

Traduït al català, Laín Entralgo va dir: sigueu el que vulgueu, mentre ho sigueu en espanyol. L'hàbil acrobàcia de Laín Entralgo, no la va fer pas sense xarxa. L'actual president de la Real Academia Española, no solament és una persona de reconeguda honestedat, i de no menys reconegut passat falangista, sinó que té cabells blancs i això l'ha fet prudent.

L'hàbil acrobàcia, la va realitzar en el transcurs de la presentació oficial a Madrid, Espanya, de la col·lecció dels Clàssics del Nacionalisme Català: xarxa perfecta, chapeau al venerable. Perfecta i reforçada: la col·lecció la publica Edicions La Magrana, d'honest passat psanista; hi col·labora la Diputación Provincial de Barcelona; la dirigeix Jordi Cassassas, de currículum i d'evolucions no menys respectables i considerables, encara que diferents, que els de Laín Entralgo.

Company de funció de Laín fou el president de l'esmentada Diputación, Antoni Dalmau. La dona d'Antoni Dalmau, tot just estrenada de presidenta, la van fer padrina d'un vaixell de guerra d'en Serra, i s'hi va presentar amb peineta i mantilla espanyoles i hi va fer un discurs antològic, dels que cal guardar, memorable, digne de La Traca.

A Madrid, el marit de la padrina va parlar fent costat a Laín i, aprofitant que l'acte es feia a la Fundación Ortega y Gasset, no va destacar, prudent, allò de la conllevancia, ni allò altre, tan cert, dels òrgans castellans com a únics aptes per a fer Espanya; va destacar, imprudent, que el sant que dóna nom a la Fundació contribuí intensament a l'actual idea d'Espanya, l'única Espanya possible. És a dir, que va contribuir intensament a la formació del nacionalisme espanyol contemporani.

Aquest Dalmau hi toca; potser per casualitat, però hi toca. Un altre company de Laín, el professor Vicente Cacho, beneí els modernistes catalans així: "eren innovadors i oberts, volien enllaçar Catalunya amb Europa i van acceptar el fet espanyol". ¡I a nosaltres que ens hauria semblat que aquesta acceptació era contrària a aquell enllaç i que els modernistes van ser els primers a racionalitzar el dilema! Impertèrrit, Cacho es va preparar la carambola. Va dir, mare de déu, que entre la política i la cultura, en temps del modernisme, es va formar un triangle París-Barcelona-Madrid: és a dir, Madrid ja tenia movida just en l'època en què ells mateixos reconeixien que eren un simple poblachon manshego.

Arribats en aquest punt de la presentació d'una col·lecció de La Magrana, sobre els Clàssics del Nacionalisme Català, a la Fundación Ortega y Gasset, a Madrid, Espanya, amb presidents de Diputaciones com a estrelles convidades i amb exfalangistes, indiscutiblement honestos, fent-se seu Rovira i Virgili, deu ser el moment d'organitzar-ne la tercera: després del ¿Què és Espanya? i del ¿Què és l'esquerra?, ara els deu tocar ¿Què és el nacionalisme?

Aquestes informacions són tretes d'una crònica de Josep Maria Sanmartí, corresponsal de l'Avui a Madrid, Espanya, un periodista de qui no es parla; potser perquè és dels millors que tenim quan li deixen la ploma lliure: diu "l'interessant acte"; considera que tots els discursos que s'hi pronunciaren foren "curiosos"; el de Laín Entralgo, "el més curiós"; i el punt de vista lainià de fer nacionalisme català en espanyol, "estrany". Bona caça, Sanmartí.