| |
El diari Diario
16 publicava l'altre dia un article de Víctor
Pérez Díaz titulat "La cruïlla
històrica de Catalunya".
Diu que en aquests moments els catalans
ens trobem en una cruïlla històrica. Estableix,
primerament, una ferma opinió: "els catalans
es troben en el punt d'arrencada d'un procés
de recuperació evident". Adverteix que no
han d'enganyar ningú ni les dificultats econòmiques
d'aquest moment, ni "les dificultats i incomprensions
entre les dues comunitats lingüístiques
que hi ha al país, ni les dificultats a articular
la doble pertinença a Espanya i a Catalunya".
I que, enllà d'aquests detalls, "hi ha signes
clars de creixement extraordinari"; Víctor
Pérez, a més, percep en nosaltres "l'alè
d'una societat civil, travada i laboriosa, conscient
i orgullosa de les seves tradicions". Vistes així
les coses que passen, l'autor ens veu ara abocats a
prendre una decisió entre tres opcions:
La primera, l'entotsolament, que és
una vella i traïdora traducció de l'ensimismamiento
original: "poden -diu- entretenir-se en la
gestió dels assumptes propis", "tenir
cura del seu mercat i els mercats pròxims, assaborir
les seves tradicions i la seva llengua, replegar-se
a l'interior de la dolça Catalunya...".
La segona opció que tenim és
integrar-nos a Europa "en allò possible",
integrar-nos, doncs, en l'Europa de les regions. I ara
torno a copiar textualment de la traducció de
l'Avui: "No em refereixo amb això
a una operació política explícita,
impensable en el marc de la Constitució espanyola.
El problema consisteix que els més o els millors
dels catalans decideixin que el lloc on han de triomfar,
sigui aquest triomf econòmic, d'influència
en els afers públics, cultural o social, és
Milà, París, Nova York. Però només
en darrer terme, com a premi de consolació, és
la resta d'Espanya (...) no serien el català
i el castellà, sinó el català i
l'anglès, les seves llengües del futur.
Un món de catalans europeistes, i d'horitzons
suposadament (¿¿¿suposadament???)
(aquest doble parèntesi és meu) molt més
amplis, es consideraria cada vegada més llunyà
del món, que veurien provincià, crispat
i grandiloqüent, de la resta d'Espanya".
La tercera opció que ens veu
és, efectivament, la que falta: "una implicació
moral i emocional, i una participació creixent
i almenys coprotagonista en els afers espanyols. No
solament en els assumptes econòmics o culturals,
sinó molt especialment en els assumptes públics"
i que és l'opció que més s'estima
l'autor.
Aquest insòlit article, aquesta
flor en el desert, encara no s'ha acabat: "que
aquesta sigui l'opció elegida depèn, per
descomptat i sobretot, dels catalans".
Després
l'articulista rellisca excepcionalment i ingènua
quan diu que res no ens obliga a decantar-nos cap a
ser Espanya: "No tenen cap obligació de
decantar-s'hi. Ni la Constitució, ni cap norma
jurídica els hi obliga". Ens hi obliguen,
insòlit Pérez, de la Constitució
als estatuts passant pel DNI, la Benemèrita,
tres segles de submissió, el Ministeri de Defensa,
la policia i tota la panòplia estatal, administrativa
i fàctica d'Espanya. Però és igual:
la resta és tan precisa i detallada, tan clara
i lúcida, tan digna i real, que donaria el coll
perquè una majoria, ni que fos modesta de nosaltres
els catalans, veiéssim tan clares com Víctor
Pérez les possibilitats, reals, que tenim al
davant. Aleshores...
|
