Divendres. Amb uns amics ens dediquem a recollir "nos": carbasses com si diguéssim, quan ella vol i ell no vol o viceversa, com es fa per dir un "no" que resulti incontestable; no valen els "nos" més habituals: tinc mal de cap, avui no però demà sí, tinc exàmens, tinc allò, em sembla que tinc bolets. Han de ser "nos" de tal categoria que vist sense urgències, resulten més dignes de consideració que no pas el sí.

Tot i que els "nos" que col·leccionem han de ser autèntics i no pas inventats, de tant en tant en trobem de literaris, o bé cinematogràfics, tan bons que semblen autèntics. El darrer que m'ha caigut al damunt és de John Le Carré, que l'escriu a la pàgina 27 de la seva darrera novel·la publicada, Un espia perfecte. Un estudiant d'Oxford és al seu apartament estudiant, i el ve a veure una noia. La noia s'ajeu de panxa al llit i llegeix Jane Austen, alhora que feia oscil·lar una cama nua en l'aire o badallava.

- Pots posar-me la mà sota la faldilla, si vols -li diu ella. I ell li respon:

- Estic bé, gràcies.

Diuen que Josep Pla se n'hauria anat a l'infern a canvi d'un adjectiu. D'altres, quina vergonya, es perdrien el cel a canvi de poder dir un no com aqueix. És el gran perill dels folls per la literatura, que llegir els pot fer perdre l'escriure.

Diumenge. Continua l'operació de desgast del govern de la Generalitat de dalt, i del sistema de les autonomies en general, mitjançant l'afer Banca Catalana. Ara han cridat a declarar un magistrat -i n'hi ha tres més per quan els convingui- a veure si s'anima a denunciar Banca Catalana per una cosa que no sé com es diu, però que es podria dir ús indegut de nom.

La utilització de l'afer Banca Catalana per desacreditar la Generalitat del Principat i el sistema autonòmic en general, l'han feta tan barroerament, que el tret els ha anat sortint per la culata; de cada atac, el president Pujol n'ha sortit reforçat. És una eina que se'ls tomba contra ells. Només els podria resultar si l'atacat, el president Pujol, s'anés acovardint, i, per una limitació de la capacitat de veure la situació sencera i totes les possibilitats que ens ofereix, s'obsedís a veure'n només una part. Aquesta actitud faria bona la tàctica, fins ara contraproduent, dels de sempre.

És clar que aleshores, triomfants els enemics de la Generalitat i del sistema autonòmic en general, ja no seria tan difícil de concretar aquesta esquerra nacional, que ja compta amb base; quedaria més clar per a les masses que les autonomies són una enganyifa, i als milers de progressistes que això de les autonomies és una enganyifa; i aleshores es podria concretar aquesta esquerra nacionalista que espera, només, una ocasió per materialitzar-se en organització.

Això de la política és ben bé un vis sense fi. En aquest terreny de concretar una organització progressista i nacionalista, El llamp número 58 duia un article d'Ernest Sabater, titulat "El preu... de les utopies", que ajuda a veure-hi clar, en això de l'estratègia i la tàctica adients cara al progrés nacional: és un article radical -independència- i realista: s'hi predica el radicalisme, el possibilisme, les faves comptades, l'aprofitament del que hi ha... Si els afectats per l'afer banca Catalana continuen amagats sota la taula, en comptes d'aprofitar les reaccions positives que ha provocat en els ciutadans la fins ara fallada astúcia (?) dels de sempre, les dues o tres idees que queden clares en l'article de Sabater es podrien aprofitar per a la batalla post-Pujol. I encara que Pujol es decidís a salvar-se: es podrien aprofitar també per a concretar en una organització el nacionalisme tan radical com difús que circula per sectors cada cop més extensos.

Que el moment ens és propici ens ho demostra Baltasar Porcel, un home de demostradíssima sensibilitat a l'hora d'apreciar quins interessos del moment resulten de més benefici: parlant conta l'independentisme, el nostre primer prosista del Barroc diu: "... contra l'independentisme -suposant que s'hagi d'eradicar-...". Recordem-ho: la conversió de Porcel al monarquisme borbònic és de fa només quatre dies: just un dia abans de la conversió massiva al mateix beneficiós interès.

No és gran cosa, és clar, però en moments propicis i amb polítics decents, tot resulta profitós i beneficiós.