|
Dimecres. Es veu que els sociates
hi van de veritat, en tot això del diari en català
que trauran. Si en un primer moment s'havia dir que
el diari seria sectari a imitació de l'Avui.
Si en un segon moment s'havia dit
que no seria sectari, i per tant, diferent de l'Avui,
però que seria pobre: que agafarien una cúpula
ben pagada, i unes masses treballadores de les que treballen
sense queixar-se i diuen "moltíssimes gràcies",
encara que no els paguin ni l'autobús. En un
tercer moment, que és l'actual, la cosa es veu
que anirà així: Una cúpula farcida
de periodistes amb experiència i treballadors
fins a l'extenuació, i no dos o tres, sinó
set o vuit; i unes masses treballadores barreja d'estudiants
enfollits per treballar i de redactors amb cara i ulls.
Tot plegat envoltat d'un aroma que, per poc usual, ja
ens sembla extraordinari, quan hauria de ser la cosa
més habitual del món: els del Psc-Psoe
encarregats de l'operació Diari de Barcelona
no tenen cap inconvenient a contractar personal procedent
de mitjans de comunicació convergents. Al "Brusi"
hi haurà cèlebres periodistes i coneguts
redactors que dins ara treballaven en mitjans de l'òrbita
convergent: Catalunya Ràdio, l'Avui...
Potser aquest cop de timó li
arriba massa tard, al partit socialista, si més
no al Principat: encara que el canvi no servís
al Psc-Psoe per sortir del pou de sectarisme en què
l'ha ficat el seu seguidisme espanyolista, no serà
un cop de timó debades: ens cal, com el pa que
mengem, començar a reconèixer que una
cosa és tenir carnet i l'altra, si no contradictòria
sí que diferent, valer. Ens cal recuperar aquella
veritat que vàrem aprendre al servei militar
franquista: "Qui val, val; i qui no, caporal."
Dijous. La moda Pàmies
comença a fer furor. Abans se'n deia d'altres
noms, però no era el mateix; el nom no fa la
cosa però la modifica. Substancialment, anava
a dir.
Dissabte. La Maresma està
preocupada: diu que després del seu informe sobre
els beneficiaris de Banca Catalana -un dels més
fàcils i millors reportatges d'investigació
publicats, no solament en aquesta revista, sinó
en tota la premsa del nostre àmbit- la classificaran
com a periodista de l'òrbita de Convergència.
Primer: després del que passa
al Diari de Barcelona, no és segur.
I segon, i únic essencial: per
arribar a periodista independent s'ha d'haver estat
acusat, successivament, de cobrar de la Cia, del Kgb,
del Psoe, de Convergència, de Madrid, de Barcelona,
de València, de la Upv, del Pspv-Psoe, del Climent,
del Ciscar i de tothom susceptible de comprar
periodistes. Així, doncs, Maresma, si
t'acusen de cobrar de Convergència, ja has passat
un altre examen cap al títol: felicitats.
Parlant del reportatge sobre els beneficiaris
de Banca Catalana: els hauria de caure la cara de vergonya.
Perquè tots, sense excepció, en van -¡en
vàrem!- treure alguna pela; fins i tot sense
saber que les peles venien de Banca Catalana. I a mi
personalment em desmanega de constatar fins en quin
punt la vida és quotidiana -com sempre es repeteix
la mateixa faula-: mirant la llista dels antipujolistes
viscerals, resulta que tots, sense excepció,
una hora o altra van cobrar de Banca Catalana; de Pujol.
Que barats que són, i que econòmics
que resulten.
Dimarts.
Més de la mateixa quadra: alguns dels dirigents
independentistes dels anys setanta ara van de yuppies,
és a dir, d'espanyolistes. Ara, quan l'independentisme,
a més de moda, comença a prendre's seriosament
a ell mateix. Del punt de vista de la psicologia recreativa,
l'actitud dels esmentats és clara com la llum
del dia: no poden suportar el fet que l'independentisme
funcioni sense ells. Quan amb ells no passava d'un Club
de la Primera Edat. És trist, però ens
n'hem de fer càrrec.
|