El dia catorze hi ha vaga, i s'hi ha d'anar.

Sobretot han de fer vaga els qui durant el darrer grapat d'anys han votat a favor dels poders actualment establerts.

Sobretot han de fer vaga els qui amb tota bona fe i amb la millor de les intencions, i amb esperit de servei a la comunitat i als propis ideals, s'han passat uns quants anys votant els partits i organitzacions que ens controlen, aquí i a Espanya.

Han de fer vaga els qui, progressistes i d'esquerres, han votat PSOE; els qui, nacionalistes, han votat Convergència i Unió. I els qui, essent progressistes i per tant anticentralistes d'esquerres i nacionalistes han votat sigui PSOE, sigui Convergència.

Uns, i altres, i altres, tenen ara l'obligació moral de fer vaga, i de mostrar al PSOE i a CiU que una cosa ha estat votar el mal menor, i una altra haver perdut de vista la realitat.

Demostrar que si, en algun moment, i per causa d'un bon fi, han votat primer contra l'OTAN i després amb el mateix vot, a favor; primer a favor del nacionalisme, és a dir de la llibertat, i després, amb el mateix vot, a favor de les multinacionals indiscriminades; que tot això ha estat potser un sacrifici moral, i ben segur que un vot a favor del mal menor.

Però que després d'un grapat d'anys de votar enraonadament aquests nombrisíssims ciutadans continuen tenint les coses clares: que una cosa és l'esquerra i una altra l'OTAN; que una cosa són les boniques estadístiques de la macroeconomia i una altra la infrahumanitat de l'atur. Que una cosa és estar d'acord que Madrid és l'enemic i una altra acovardir-se davant d'aquest enemic. Que una cosa és que et titllin d'espanyol, i una altra cosa resignar-s'hi.

És ben bé igual qui convoca la vaga, ni amb quins motius (que no se saben exactament) ni amb quina excusa (que no interès). Només se sap que el dia catorze és el dia, és una ocasió esperada per fer-los saber que una cosa ha estat votar-los, i l'altra cosa creure'ls. Que una cosa és votar contra els enemics comuns, d'ells i dels votants, i una altra cosa l'adhesió inquebrantable. Que sàpiguen que els seus votants, majoritaris, no es creuen que valguin més tres minuts de televisió que no trenta mil afiliats. Ni que els camps de tirs són ecològics. Ni que siguem espanyols de primera categoria ("de primera categoria A", va acceptar, gallinàciament, el president Pujol). Que si estem a punt de caure a Europa, i benvinguda, no per això acceptem amb entusiasme els degradats i degradants hàbits aparentment sòlids de les societats europees: la conformació a la policia; la divinització de l'estat; el pa i circ; els horaris castradors; la supremacia de l'economia sobre la política (del guanyar-se la vida sobre la vida); l'oblit del Tercer Món.

I els que no els hem cregut mai, sigui per malfiança genètica, sigui per instint, sigui per ganes de fotre, hem de fer costat als nostres conciutadans de bona fe, raonables i càndidament constructius. I, plegats amb ells, el dia catorze, dir als de dalt, als de sempre: Us coneixem, herbetes, que us dieu marduix.

La bona gent europea, els nostres futurs conciutadans, massa anys silenciosos, ens ho hauran d'agrair. I els la devem, aquesta lliçó.