| |
És lògic que els progressistes
oficials no aprofitin el que passa a la Unió
Soviètica amb els nacionalismes; de fa segles,
els progressistes oficials han renegat de Déu,
propi dels progressistes, per posar-se a adorar l'estat,
impropi dels laics; i d'estat, allò que se'n
diu estat, difícilment se'n trobaria cap de tan
perfecte com la Unió Soviètica.
Els progressistes oficials han adorat
la Unió Soviètica amb el mateix entusiasme
que ara adoren Carles III, creador de l'estat espanyol
modern, i s'obliden de la decisiva Guerra del Francès.
Els progressistes oficials fan costat
a Gorbavotx, modernitzador de l'estat, i els fa nosa
tot el que pugui entrebancar la perestroika ben
entesa. I, ben entès, el salt de les nacions
sota l'estat soviètic a les primeres pàgines
de l'actualitat els molesta: els nacionalismes podrien,
una vegada més, diuen, frenar el progrés.
És inútil fer-los rumiar
què va ser abans, si la pressió dels nacionalismes
o bé la perestroika. És inútil
fer-los rumiar si la reticència de les nacions
a l'estat pot haver forçat la perestroika.
¿Podria ser, es podrien preguntar, que la subterrània
reivindicació dels drets nacionals, hagi estat
causa principal de l'aparició de la perestroika,
de la glasnost? No, els progressistes oficials
no s'ho poden preguntar, perquè si són
progressistes, són encara més oficials,
és a dir, aduladors i beneficiaris del déu
estat, alter ego del déu Déu. El
Leviatan, en diuen alguns pensadors de gruix.
Que els progressistes oficials entusiastes
de la perestroika estatal soviètica -que
canviï alguna cosa perquè se salvi- no puguin
rumiar sobre els drets nacionals a la Unió Soviètica
és lògic. El que ja no és lògic
és que els altres progressistes, els progressistes
oberts a tot, els amics del Cèsar però
més amics de la veritat -més o menys reticents
davant l'estat però partidaris de la llibertat-,
deixem passar aquesta gran ocasió propagandística,
de ressò a tot el món, que ens ofereix
el protagonisme que les nacions estan tenint en els
canvis a la mundialment coneguda Unió Soviètica.
És la nostra gran ocasió
per predicar que nació és llibertat. Que
la cultura, si no sempre ve de baix, mai no ve de dalt.
Que la llengua és, secundàriament, un
mitjà de comunicació, i essencialment
un mitjà d'expressió. Que, una vegada
superat científicament el racisme biològic,
s'ha de superar científicament el racisme cultural.
Que les fronteres nacionals són punts de contacte,
a diferència de les fronteres estatals que són
punts de fricció.
Els mitjans de comunicació progressistes
haurien de tenir secció fixa sobre el que passa
a la Unió Soviètica i les seves nacions,
com n'han tinguda, en el cas, sobre Vietnam, maig del
68, el Tercer Món, Europa o l'ecologisme.
Ei, els mitjans de comunicació
progressistes, no els oficials.
Per cert, l'únic llibre
seriós que he vist sobre Els nacionalistes
a l'URSS és obra de Vicent Partal, una de
les estrelles d'aquesta revista...
|
