Fa algun número d'aquesta revista, i amb motiu d'una protesta d'una Associació de Cantants i Intèrprets Professionals en Llengua Catalana contra les emissores oficials de ràdio i televisió de la Generalitat d'Amunt, vaig intentar veure-ho al meu entendre. Va ser bo, en un bell principi, que les emissores oficials no donessin cap mena de preferència, ben al contrari, a la música nostrada; després, va ser dolent que aquesta poca deferència es convertís en arraconament; i finalment, és a dir ara, convindria deixar-se de pros i contres, i d'aplicar a les nostres músiques, musiques i musiquetes un criteri eminentment professional: el que val val, i el que no a les festes majors; i que, en cas de proteccionisme, es copiés dels estats europeus que l'apliquen a les respectives músiques, musiques i musiquetes.

Posar-se en afers de cantants, putes, periodistes, escurçons, polítics de segona, vespes i gent de teatre és com ficar la mà a les coves del Sado, els caus d'escurçó i els vespers. La ingènua reflexió, adreçada a qui me la paga setmanalment, és a dir el també ingenu lector, s'ha fet servir a favor i en contra, del tot o a mitges, de la cançó nostrada; i en contra i a favor, del tot o a mitges, de l'altre participant en el juli, el conjunt de les emissores oficials de la Generalitat d'Amunt. ¡Se n'han arribades a fer fotocòpies! Admirable administrador de les Edicions del País Valencià, SA, propietària d'aquesta revista, no ho denunciïs, t'ho demano en nom de la nostra vella, impersonal i si més no per part meva apreciada relació: si és el cas, descompta el perjudici econòmic de la teva sempre fins ara mai no fallada tramesa d'emoluments: en aquest afer, com en cap altre, tot el que puguem pagar amb diners sortirà barat.

I aquí acaba el paper perquè, per greu que els sàpiga als protagonistes d'una i altra -¡i altra!- banda, l'afer, i amb ell el país actual, de moment no dóna per a massa més.

Per omplir el paper que falta, només unes notes emotives: el boicot a la Corporació ha coincidit amb el llançament comercial del darrer disc de la Companyia Elèctrica Dharma, amb entrevistes, actuacions, falques i d'altres compromisos de promoció adquirits abans de la decisió del boicot. Que un dels grups de més compromís nacionalista s'hagi sentit dir esquirol demostra només que hi ha tanta gent disposada a rebentar com a posar pegats. Seria bo que, a l'altra banda autèntica, per compensar, hi hagués que s'esforcés per fer servir el cap, i les raons del cor: el cor de les raons.

Alguns polítics de la cultura s'han sentit ofesos perquè, en el paper anterior, jo deia que hi havia ordres de no tenir preferència per a la cançó. M'ofèn que s'hagin ofès; que no els consideri desperts no vol dir que els tingui per subnormals. És clar que no hi ha hagut mai ordres formals contra la cançó; ni Franco, quan va ocupar Catalunya, va dir que ens ocupava; va dir que ens alliberava, punyeta: del provincianisme, l'"aldeanisme", el marxisme i el separatisme. Pel que fa a la cultura de l'oposició, que s'ha posat al costat dels cantants catalans i contra les emissores oficials catalanes, el darrer record emotiu: quan en una campanya autonòmica -l'avantdarrera- van prometre que si guanyaven farien bilingües les emissores que ara ataquen per no posar músiques, musiques i musiquetes en català, un tal Jordi Vendrell, un tal Quim Monzó i qui això recorda emocionadament, van fer un programa totalment en espanyol, per anar-s'hi entrenant. El programa en espanyol els va molestar tant que en van demanar la gravació, que espero que conservin. Emociona veure tanta coherència al llarg de tant de temps.

I ara el públic, que tant us estima i que tots sense excepció, cantants i polítics, tant estimeu, se'n vagin a dormir. Bons sons.