L'altre dia vam celebrar els vint-i-cinc anys de la fundació de l'Escola de Periodisme del Cicf. Aquesta Escola de Periodisme era sota la protecció de l'Església Catòlica: sota la dictadura, o eres sota el Movimiento Nacional (partit únic) o eres sota l'Església. Demòcrates i esquerrans en general s'aliaren amb l'Església (i l'Església, passats uns anys prudencials de la dictadura, amb ells).

El 1964, doncs, i en vistes que la cosa en general es començava a bellugar, demòcrates, cristians i catalanistes de tota la vida van decidir de fabricar periodistes ad hoc.

El Centre d'Instrucció Catòlica Femenina (Cicf) va posar aules a disposició: alguns periodistes de fama (Manuel del Arco, Santiago Nadal, Manuel Vigil, Manuel Ibáñez Escofet) i d'altres professionals de prestigi (Josep Maria Bricall, Joaquim de Nadal i Caparà, Miquel Coll d'Alemany) ens van fer de professors. I les aules van omplir de periodistes innats, gent del darrer tren, comissaris polítics en pràctiques i típiques alumnes de Cicf. Més una monja, avui general del seu orde a Roma, i algun capellà.

L'escola va tenir tot el temps una espasa penjada al damunt: era a-legal. La dictadura no la podia veure, l'Església de Madrid, de la qual érem apèndix, tenia el punt de vista habitual sobre les coses dels catalans. Tot i així va durar deu anys, just per passar el testimoni a la Facultat de Ciències de la Informació de la Universitat Autònoma.

L'altre dia, doncs, l'Escola va celebrar els vint-i-cinc anys del naixement i curta vida (1964-1974), i va nomenar una comissió ad hoc. Aquesta comissió va decidir diverses coses, dues de les quals van ser: l'edició d'un llibre sobre l'Escola, que va titular El periodisme dels temps difícils, i la invitació oficial a presidir els actes al President de la Generalitat de Dalt, Jordi Pujol, i al president del Col·legi de Periodistes de Catalunya, Carles Sentís.

Tenint en compte que no era obligatori convidar ningú a presidir res, ja que era la commemoració d'uns fets passats, sense dependència amb les autoritats del moment, el caire oficialista actual que la comissió organitzadora va donar als 25 anys ja diu alguna cosa la facilitat dels periodistes d'avui per anar darrere dels poders; curiós, donat que un dels papers atribuïts a la premsa, de forma unànime, és el de la fiscalització, i no pas el seguiment, dels poders: el director de Le Monde, accepta el sistema polític francès, mai no acceptava cap invitació a l'Elisi: per marcar respectuosa i imprescindible distància.

Per la seva banda, l'actual president del Col·legi de Periodistes, a l'època que commemoràvem, era un funcionari important de la dictadura, i per tant responsable de les dificultats que hi havia aleshores (temps difícíls) per formar periodistes i fer periodisme mínimament democràtic. Si no hi havia cap necessitat de col·locar-nos al damunt representació oficial, i si tot i així se'ns hi va col·locar, i per part de gent formada en aquella llegendària escola, potser d'haver nascut al periodisme en temps difícils no és prou per evitar ser un periodista fàcil: dòcils als poders, a desgrat de les aparences.