Un dels errors més impensables comesos per la Generalitat d'Amunt va ser la conversió, de dalt estant, de l'Onze de Setembre en festa festiva: vinga alegria de commemorar la derrota i caiguda de Barcelona a mans de les tropes hispano-franco-borbòniques.

En ple postfranquisme i enduts per l'eufòria uns i altres, la Institució va demanar a Madrid que la festa nacional s'instal·lés l'Onze de Setembre. Em puc imaginar perfectament la sarcàstica l'alegria amb què els espanyols, coneixedors de la nostra història més que les nostres primeres autoritats, i els mecanismes psicològics de les celebracions, van acceptar amb magnanimitat per fora o un panxot de riure per dins que celebréssim la primera de les nostres festes el dia de la més sentida de les nostres derrotes.

Uns mesos després, algú es va adonar del fet i va començar a explicar el desastre que per a la psicologia col·lectiva representava celebrar la diada nacional el dia d'una derrota nacional. La reacció de la Generalitat d'Amunt no es va fer esperar, i amb un punch inèdit en altres situacions, no solament va persistir sinó que va fer tota una campanya en favor de celebrar-ho amb alegria.

No cal dir que Madrid, no recuperat del panxot de riure inicial, va haver de tornar-se a aguantar la panxa en vista del matís d'eufòria amb què, el govern de Jordi Pujol, incapaç d'equivocar-se per únic, enriquia l'error de la celebració d'una derrota amb un mandat d'alegria davant la festa: alegria per la pròpia derrota. Si a Madrid, a més d'astuts, fossin sensibles, ja s'haurien rebentat de tant riure.

Però de res massa, deien els clàssics, i fins aquí Madrid no hi ha arribat mai. Tot-o-resistes abans que res, d'aleshores ençà han anat erosionant les festes populars una rere l'altra. Sense adonar-se, perquè el seu món mental és tot un altre, que aquí una cosa pot ser el govern i una altra els governats.

Fa unes setmanes el Palau de la Música, davant de la sorpresa dels mateixos organitzadors, no va donar l'abast a la gentada que hi va concórrer per exigir el dret d'assenyalar-nos les nostres pròpies festes. Els convergents, qui sap si havent-se adonat de l'errada, hi van enviar dos dels seus tres màxims representants: Marta Ferrusola i Miquel Roca. De socialistes n'hi havia tan pocs que ni van sortir als diaris -i és que si els convergents s'equivoquen a raig, els socialistes ja ni s'equivoquen.

Per a la gent d'esquerres: es pot mesurar l'expansió de la idea amb l'augment de municipis que decretin festa grossa Sant Joan, que és diada assenyalada a Catalunya, País Valencià i les Illes; entre grans i petits, conscienciats i no conscienciats, amics de la barrila i de l'astrologia, ecologistes, pagans i cristians. Constitució, Estatuts i reglaments en mà, els municipis poden lliurement triar-se festes: vet aquí un bon termòmetre per a saber la nostra temperatura de fons.