Un comentari del ministre de Cultura Espanyol amb motiu de l'amagada mort de Manuel de Pedrolo és en l'origen d'aquest article de compleció.

Quan Pedrolo va morir, l'al·ludit galtes, era a Barcelona per a signar no se sap què, com sempre que Madrid signa en favor de la cultura catalana etcètera, etcètera. Algú li va dir a l'orella el que havia de dir, i va dir això: que Pedrolo "tenia una consciència literària i cívica molt encomiable". Tenint en compte que Pedrolo era independentista ferotge, considerar Semprún un galtes és un acte de cortesia que no s'acaba de merèixer. ¿Barrut, potser?

Però què caram, un dia és un dia, afuselleu-los tots: el culte ministre té més raó que no es pensa, en trobar encomiable la consciència literària i cívica de Pedrolo, i ara, per a futures declaracions d'amor, li poso un cas històric de la col·laboració cívica del Pedrolo escriptor amb l'exèrcit espanyol.

Era 1961 i a la caserna de Pedralbes (Barcelona), regiment d'infanteria Jaén 25. A aquelles altures del període militar, del miler d'homes del regiment, uns nou-cents n'havien desaparegut, amb destinacions diverses. Per al servei diari del regiment en quedàvem un centenar, dels quals dues terceres parts tenien guàrdies, policia, cuines i retens. Per això després de dinar, l'hora de la Teòrica, érem dues dotzenes encara no desmanegats conscriptes, ajaçats per les lliteres de tres pisos d'un racó del dormitori. La Teòrica, aquell dia, anava a càrrec de l'alferes Reyes, barceloní de Balmes-Universitat. En un espanyol horríson ens va explicar Homes i no (1959), de Manuel de Pedrolo, peça teatral hermètica, de l'absurd, beckettiana o kafkiana segons diuen aquests dies els obituaris. Acabat de contar el conte ràpidament, l'alferes ens va ordenar que el representéssim; cosa que van fer amb disciplina i, per una vegada, no tan adormits, mitja dotzena de soldats rasos, les deixalles del regiment.

Mínimament excitats, per una vegada no ens vam escaquejar fins gairebé el final de l'hora.