Amb això del Comitè Olímpic Català podria passar com amb allò de l'autodeterminació, que jugant jugant, un o altre es trobarà en un compromís.

Una de les darreres jugades es va produir a París, el dia nou de juny. Hi havia reunió de la Federació Internacional d'Activitats Subaquàtiques, del seu Buró Executiu. A l'ordre del dia, la petició de la Federació Catalana del ram per entrar-hi com a federació associada. Primer pas cap al COC.

Una estratègia dels estrenus combatents per al COC és aquesta: preparen les federacions catalanes tant de nom com de fet, i de més possibilitats tan esportives com polítiques com interiors com exteriors per donar el pas. Era la primera vegada que una federació el donava emparada en això: que les activitats subaquàtiques dels catalans són internacionalment considerables, com també les activitats internacionals subaquàtiques a Catalunya (Costa Brava i Illes Medes); que a la Federació Internacional hi ha ja la Federació de Quebec, al costat de la del Canadà, i dues federacions belgues, la valona i la flamenca; que la Federació Catalana no vol formar part de l'espanyola; que la presideix un català i és ben vista per la Generalitat; i que els departaments amb competències sobre les activitats subaquàtiques, que són Esports i Agricultura, Ramaderia i Pesca, tenen prou competències deixades per Madrid perquè, en aquestes aigües, els catalans hi puguin navegar amb un mínim d'autonomia.

A la reunió de París un alemany va dir que no a la petició catalana, perquè Catalunya no era prou entitat. I el representant de la Federació Espanyola, Josep Lluís Puyó, l'un i l'altra amb domicili oficial al carrer Santaló 15 de Barcelona, i beneit pel secretari d'Esports de la Generalitat, Josep Lluís Vilaseca, no va fer l'únic que havia de fer, que era no pas aprovar, sinó deixar de vetar. Als espanyols no se'ls demana res, simplement se'ls diu que callin, i amb això en tindria prou, el COC, per anar avançant.

Es veu que no n'hi ha prou. La política esportiva de la Generalitat és que els professionals de l'esport catalans ocupin les federacions espanyoles, i que procurin que tinguin la seu a Catalunya. Les persones que tria procuren que siguin, com Josep Lluís Puyó, d'una certa edat i de l'època de la dictadura -els troben més manejables.

Ni així. Perquè si ens comencen a sobrar trapelles, continuen faltant-nos polítics. La carta del COC és excel·lent. S'ha de continuar jugant.