|
Hi havia una vegada un diari espanyol,
de Madrid, que va actualitzar la tàctica innata
d'aquestes publicacions respecte de Catalunya en general,
i de Barcelona i València
en particular. Va tenir èxit, sobretot entre
els nostre conciutadans esquizofrènics, mig perquè
van incorporar innovacions tècniques i estilístiques,
mig perquè com sempre en aquesta classe de publicacions,
disposa de les fonts d'informació de l'estat
espanyol pur, dur i immutable (Governació i Hisenda).
Va ser el promotor del cas Banca Catalana.
Aquest afer va fer reaccionar la ciutadania impositora
d'aquesta entitat, i de les entitats similars del país,
però va fer trontollar el govern d'aquesta mateixa
ciutadania i el partit que el componia i encara el compon.
La ciutadana impositora va frenar el
seu embadaliment per les innovacions tècnico-estilístiques
del rotatiu, que d'exitós es va quedar
en èxit fàcilment descriptible. El govern
de la Generalitat es va mantenir (i encara es manté).
I dins el partit que componia, i encara
compon, aquest govern es va iniciar el contraatac. L'estratègia
consistia a tractar amb un diari semblant a l'al·ludit
(igualment espanyol, igualment de Madrid i igualment
connectat amb l'estat pur, dur i immutable) però
que en comptes d'anar contra el govern i el partit imperants
en aquell moment a Catalunya, hi anés a favor.
Es va arribar a parlar que nosaltres (és a dir,
l'administració catalana) paguéssim una
avioneta que traslladés el periòdic segonament
al·ludit (fem-ho curt: l'ABC) diàriament
a Barcelona, a fi que arribés als quioscos abans
que l'altre (fem-ho curt: el BOE, Boletín Orteguiano
del Estado). No va funcionar, perquè les diferències
entre l'ABC i el BOE són, per a qui no
s'encegui amb la política diària, circumstancials:
per a ABC, com en el seu cas per al BOE, fotre
el rival ja els va bé, però mai al preu
d'afavorir Catalunya. Són unitaris: "España,
l'uniko importante".
El següent intent va ser de fer
la mateixa operació amb el Grupo 16. Intermediari
utilitzat: Xavier Domingo. No us explico com va acabar
perquè no us vull matar de riure.
Hi ha qui presenta la imminent aparició
d'El Observador com un tercer intent de la mateixa
estratègia. Ara el President Pujol diu, i no
menteix, que ell no hi té res a veure, que és
cosa de l'altre; Prenafeta no diu res, però es
dedica comprovadament a la ràdio: El Observador
no s'instal·la a Madrid, i per tant no pot
tenir cap comunió amb l'estat pur, dur i immutable;
promotors i factors de la imminent parida confessen
que pretenen contrarestar no un diari de Madrid i per
tant naturalment anticatalà, sinó La
Vanguardia de Barcelona, naturalment barcelonina.
No és, doncs, la mateixa estratègia.
¿A quina
estratègia respon, doncs, El Observador?
Del setmanari anglès The Observer, els
seus lectors esporàdics en diuen The Absurder.
El mateix tipus de lector d'El Observador ben
segur que li trobarà un nom del mateix to. Ei,
si hi som a temps.
|