Una de les grans notícies polítiques d'aquests anys és la victòria del Joventut de Badalona, de bàsquet, a la Lliga. Després de tretze anys, el Joventut, la Penya per als aficionats, hi ha tornat.

És la tercera. Demostrat, doncs, que el Joventut és un equip de primera importància, digne de fans, seguidors, penyes d'aficionats, incondicionals i d'altres adherències de les entitats d'importància nacional, a partir d'ara ja no cal que adorem el Barça -el Barça de bàsquet-, de moment.

La gran virtut del Barça ha estat de fer de substitut d'un país sencer. Ha estat més que un club, i aquest ha estat un mèrit que difícilment li pot ser discutit, i que se li haurà d'agrair eternament -mentre el país visqui. Ho ha fet i ho fa força bé. Però és anormal, no és normal, que un club esportiu faci la feina grossa de tot un país.

La presència estable de la Penya a primera fila del bàsquet europeu, i per tant català, significa primer de tot que, com en qualsevol altre país normal, ja es pot ser de més d'un equip sense abaixar-se els pantalons de les idees. L'altra enorme virtut, potser més gran, del Joventut, és que pot ser perfectament el gran rival del Barça, i viceversa.

Perquè, en contra del que ens volen fer creure, el Madrid no l'ha estat mai, el rival del Barça. El Madrid no ha estat l'enemic del Barça. Ell, per a nosaltres, també ha estat més que un club: ha estat l'encarnació confessable de l'enemic.

Però ara, bones o dolentes, ja tenim institucions polítiques que se'n poden ocupar, de l'enemic, que és una de 1es feines de les institucions polítiques. I el Barça ja pot Començar a distingir entre enemic, -tot allò que sota el nom del Real Madrid hem amagat a fi que no ens tanquessin a la presó-, i rival que, si més no en bàsquet, és el Joventut de Badalona.

Sembla que els costa. Els del Barça, acostumats a ser més que un club i a identificar enemic amb rival, encara no s'adonen del gran pas endavant que ha fet fer Badalona i el seu Joventut al país en el camí de l'aclariment de les situacions i de la normalització. Posem-ho a compte de la inevitable ceguesa que comporta tota adhesió a uns colors.

El que és inadmissible és que no ho hagin vist ni polítics ni periodistes; els quals fins al moment, sembla com si encara només tinguessin Barça. El país, com ho ha demostrat el Joventut, comença a donar per a més. A veure si polítics i periodistes aprenen la lliçó del Joventut i, també com ell, demostren que el país pot començar a ser ja més que un club.