Una notícia ha trepitjat l'altra: si un dimecres sabíem que a Itàlia el partit Lliga Llombarda organitzava una República del Nord, separada o laxament confederada, l'endemà dijous els ministres europeus d'afers exteriors predicaven el manteniment de la unió a Iugoslàvia. Si la primera excitava els independentistes, la segona els refredava. ¿Què hem de fer?

La idea italiana consistia a unir en un estat sobirà la Llombardia, el Piemont, la Ligúria, el Vèneto, l'Emília Romanya i la Toscana: més de la meitat del territori, i precisament el més ric. La reacció del romaníac Andreotti ha estat l'esperable, tant que sembla madrilenya i tot: ha dit que del República del Nord, ja n'havia viscuda una, la feixista de Salò, i que amb una ja n'havia tingut prou. La resposta, si fos possible de donar-la, és tan fàcil com ho serien les respostes als espanyols si fos possible de donar-les: també al Nord en van tenir prou amb un, de règim feixista a Roma.

En les darreres eleccions pugen força els partits que volen separar la Itàlia del Nord de la resta. És un moviment separatista de motivacions, anava a dir ni tan sols polítiques, simplement administratives, d'administració del poder, amb poques motivacions i reivindicacions d'ordre cultural. Molt diferent dels moviment nacionalistes que habitualment ocupen les pàgines dels diaris, pràcticament tots ells adduint sobretot raons d'ordre cultural, lingüístic i històric. Contra aquests darrers, entre el qual hem de comptar el nostre, s'ha adreçat la CSCE, Conferència per a la Seguretat i la Cooperació Europea, que, a través dels ministres d'afers exteriors dels Estats que la formen, s'ha manifestat oficialment en favor de la "democràcia, la unitat i la integritat territorial de Iugoslàvia". Greu error en gent tan experimentada: ¿I si, com ells ja saben prou bé pels recents processos de descolonització, fins i tot ho han practicat en el cas de Kuwait, es presenta que democràcia i unitat són incompatibles? La por els deu haver fet perdre la ciència: ¿Quin és l'estat europeu que no té el seu Kuwait empassat sinó paït?

L'enemic, representat pels ministres d'exteriors dels estats, de qualsevol estat, junt amb tots els seus companys de secta, no s'hi gira de feina.

L'Europa del Centre i de l'Est és plena de catalans, bretons, bascos, irlandesos, algerians. No sé si nosaltres negociem, viatgem, publiquem, pensem tant en les maneres de desfer-nos-en com l'enemic, els estats constituïts, no paren de pensar com refotre les nacions.