Escriu un comentarista espanyol: "Un altre dossier sobre la continuïtat del qual va advertir González es diu Iugoslàvia. Si l'any passat es preparava la moguda iraquiana sobre Kuwait, que li va impossibilitar les vacances, no hi ha dubte que la situació iugoslava reclama atencions semblants. Sobretot després de comprovar la considerable atenció dels nacionalistes espanyols cap als independentistes eslovens i croates".

Deixem de banda el lapsus de pensar en nacionalistes catalans i bascos i en canvi escapar-se-li d'escriure "nacionalistes espanyols", i passarem a la importància per a Espanya del conflicte de Iugoslàvia comparat amb la del conflicte del Golf. Ho diu entre línies l'agut comentarista: la preocupació en ambdós casos els és similar. I no és que el del Golf els fos suau: n'hi ha prou amb recordar com l'exèrcit nord-americà es va passejar com a espanyol per casa dels altres per les bases militars: carregant i descarregant avions amb tota mena d'armes i sense dir-los ni ase ni bèstia.

El comentarista peca de modest en dir que els casos del Golf i de Iugoslàvia reclamen atencions semblants al govern espanyol; el cas iugoslau els en reclama d'infinitament superiors, vist des de la seva òptica. Al cap i a la fi, el cas del Golf només els posava en perill la gasolina.

En canvi en el cas iugoslau el que poden veure perillar és el seu propi ésser, el seu estar-en-el-món per a dir-ho a la manera existencialista. Si es desfà l'estat iugoslau i es destapen les nacions que cobreix, i tot plegat amb l'aquiescència o la resignació d'Alemanya, dels Estats Units, de l'ONU i d'algunes de les proliferants burocràcies paneuropees, ja cal que Espanya posi la barba del Cid a remullar. Més encara: l'atenció insofrible, la preocupació letal els la pot produir, sobretot, per la disconformitat amb la via armada; és a dir, si els grans poders del món diuen que, tot i desagradar-los la presència de diverses nacions i la desaparició d'un estat únic, el que els desagrada decisivament és que aquest estat utilitzi les armes per mantenir-se mentre que les nacions han utilitzat la democràcia per renéixer.

A Iugoslàvia els grans poders demostren que, si els convé, es poden passar perfectament per alt aquell article de les constitucions que diu que l'exèrcit és el garant de la unitat del territori; i que segons com féssim les coses nosaltres, es podrien trobar que els convingués més, de forma resignada o no, de fer-nos costat a nosaltres que no pas a Espanya com fins ara.

Grandiosa ocasió: necessitem, ara com mai, polítics. Polítics. I polítics. O sigui, en el bon sentit de l'expressió, fills de puta autèntics.