És misteriosíssim, si més no en aparença, el que els passa als estats europeus actuals: no semblen gens decidits a mantenir per les armes els seus germans en perill -Iugoslàvia, Txecoslovàquia, la Unió Soviètica-.

Amb les excepcions que es vulgui, la idea que teníem inculcada, i que no paraven de recordar-nos a la dreta -i sobretot, llastimosament a l'esquerra- és que qualsevol vel·leïtat alliberadora de nacions era condemnada al fracàs, per raons estrictament pragmàtiques: perquè, amb les armes, era més fort el més feble dels estats que no la més esponerosa de les nacions, per ell mateix i perquè estats amb estats no es mossegaven.

Que ara els estats europeus no acabin de decidir-se, com fins ara mateix, a fer servir les armes per defensar-se els uns als altres, alguns experts ho atribueixen al fet que això era pura propaganda, i que bé que es robaven els uns als altres contínuament; i ens posen molts exemples, d'Irlanda a Txecoslovàquia passant per Iugoslàvia i continuant per pràcticament tos els altres. Tenen raó, és clar: era mentida, que les fronteres eren intangibles, i que les independències fossin utòpiques.

El que ja comença a ser un altre fet és que si durant molts anys les masses indiscriminades ens ho crèiem, en canvi ara aquestes mateixes masses indiscriminades comencem a no creure'ns-ho, sobretot després del que hem vist amb les dues Alemanyes fetes una, el daltabaix de l'església comunista, les carasses dels països bàltics a l'ós rus i les dels països diguem-ne encara iugoslaus al seu estat. Ens ho comencem a creure i, ep, comencen a deixar que ens ho creguem.

¿Qui és el sant baró que ens permet de començar a dubtar de la invencibilitat dels estats, i de la conveniència de les llibertats nacionals? Tenint en compte que patriotes només n'hi ha a les nacions, i que els estats fins ara ferotges eren dominats per persones drogades pel diabòlic vici del poder d'unes persones, aquests viciosos, el rebuig de la humanitat, són tan espavilats com sempre i han decidit posar-se al davant dels que, ja fa anys, han rumiat que els estats ja han fet el seu fet i comencen a estructurar un superestat, a partir del qual dominar encara més territori.

És allò que els experts en diuen l'Europa dels estats, que en realitat seria un superestat. No cal dir que els que han maldat per controlar els estats actuals, els viciosos del poder d'algunes persones sobre unes altres, la malaltia diabòlica, pretendran continuar en el mateix paper.

Diu el refrany que a cada bugada es perd un llençol. A veure si, aprofitant la muda del poder, les masses indiscriminades poden recuperar un altre llençol. I així anar fent. Fins a la fi dels segles. Amén.