Convé dir-ho aquests dies en què l'aparell d'agitació espanyol torna a funcionar com en les seves més pures èpoques, les dictatorials: el temor al separatisme és probablement més fort a Espanya que no a qualsevol altre país de l'Europa Occidental. Aquí tanqueu cometes que haureu obert abans d'"El temor", i haureu llegit un fragment, literal, d'un paper de The Economist, de Londres.

De mitjan juliol d'enguany. És a dir, abans dels Grans Salts Endavant d'agost, i més abans de les recentíssimes denegacions espanyoles sobre la existència d'identitats, semblances o ni tan sols aproximacions entre les qüestions soviètiques i iugoslava i l'espanyola.

Així, doncs, després de la Unió Soviètica i de Iugoslàvia, tocaria a Espanya. Segons el mateix setmanari, si fins ara (fins al juliol) ni al País Basc ni a Catalunya no hi ha majoria de ciutadans que reclamin el dret de decidir, ells sols, si volen continuar formant part d'Espanya o no, es deu a dues raons.

La primera, segons The Economist, és l'exèrcit espanyol: "La primera raó és l'amenaça implícita en la Constitució de 1978, que assigna la salvaguarda de la integritat territorial a les forces armades".

Segons la mateixa publicació, la segona raó és que "fins ara els nacionalistes moderats han prevalgut per damunt dels nacionalistes radicals". Fins ara, diu el britànic, és a dir com a mínim fins al juliol.

Però, ep! Vegem què entén el setmanari per nacionalisme moderat: "Els moderats miren enllà i veuen que l'autodeterminació pot arribar per una redefinició dels confins interns d'una Europa unida".

I aporta unes informacions que avui, pocs mesos després, resulten impagables. Va dir Pujol poc abans de la publicació de l'article: "Europa hauria de reflexionar seriosament sobre el conflicte d'Eslovènia i Croàcia contra la resta de Iugoslàvia", i el setmanari considera que en canvi Pujol s'hauria quedat "lívid" si cap dirigent croat o eslovè hagués gosat parlar de Catalunya i "la resta d'Espanya". Dues coses: la primera és que, efectivament, avui Pujol ja no parla de Croàcia i Eslovènia com a part de Iugoslàvia. La segona, que avui Pujol encara no es torna "lívid" quan algú considera Catalunya part d'Espanya: ell mateix la hi considera.

Realment, tenim la premsa (la seriosa, la de fons) internacionalment més a favor que no ens mereixem. No ho sé, ¿potser valdria la pena d'aprofitar-ho? ¿D'aprofitar l'ocasió per tornar-nos lívids davant qualsevol informació inexacta, com per exemple quan un d'esquerres, i per tant internacionalista, diu que no hi ha relació entre les nacions de l'Est i les nacions de l'Oest? ¿González, Maragall, Obiols, Benegas, Solé-Tura?