Si n'arriba a tenir, de raó, el batlle de Barcelona, de demanar el Senat espanyol per a la ciutat. La doctrina de Barcelona segona capital d'Espanya, és l'oficiosa del PSC (PSC-PSOE), i significaria, si no hi hagués cap desgràcia en el trasllat, la prova del parèntesi en què orna el seu logotip: PSC (PSOE). Millor PSOE (PSC) perquè, siguem realistes, mana més el Congrés de Diputats que no pas el Senat, és a dir, allò de Madrid (PSOE) que no pas això de Barcelona (PSC). Amb el sentit del ritme que el caracteritza, Josep M. Cullell, cap de Convergència a la cobejada segona capital d'Espanya, s'hi va apuntar. Si més no fins poques hores després de l'hàbil afició de Cullell a Maragall, el president Pujol no va dir que de Senat a Barcelona, res. Es veu que al president Pujol no li preocupa el que li passarà a Barcelona després del 92.

Traslladar el senat espanyol a Catalunya ha estat mal acollit per aquells espanyols que no saben res de la seva història, els que s'imaginen que Espanya va néixer ja feta, dreta i amb tots els acabats instal·lats, el 1492., amb el casament dels Reis Catòlics. D'altres espanyols, més avisats que els seus compatriotes -i que la immensa majoria dels nostres- saben que això d'Espanya seria broma si no fos pels milions de morts, repartits per quatre continents, que ha costat de mantenir ni que sigui la fatxada (i no pas la façana: perquè lliga amb fatxenda). I ara més que mai trontolla, per culpa del mai no vist període de democràcia que ha de suportar.

Per això aquests espanyols avisats estan completament a favor del Senat a Barcelona, és a dir, de l'espanyolització no ja consentida sinó, encara millor, demanada per una mena de catalans segons on majoritaris: els afectats del PSOE. Aquesta proposta maragalliana, el Diario 16 comença considerant-la "proposta audaç". Aquest és dels que no bada: "Háblame catalán, muchacho, que mi madre es catalana", em va dir fa quatre o cinc anys un dels seus capitosts: i després vaig saber que no n'entenia ni un borrall. Després el diari fa: "La proposta és agosarada, però no pas disparatada". I: "És un símptoma positiu". I va animant-se: diu que constataria una situació de fet, que aviat haurà de ser "tricapitalitat ibèrica amb Madrid, Lisboa i Barcelona". L'imperi no para, vet aquí l'efecte Maragall, aquest de Madrid, qui ho diria, els dónes un peu i s'agafen Lisboa.

Això de Lisboa a Maragall qui sap què li sembla, qualsevol cosa. També es pensa que el Cobi se li assembla, quan és ell que cada cop s'assembla més al Cobi. Ara, allò altre amb què remata "la faena" l'espanyolíssim diari de Madrid, ja li deu lligar. Diu: "La millor forma d'integrar ha estat sempre la de repartir joc". I tararí tararí, Maragall entra a Madrid: "Seria sense dubte un gran brotxe (sic) a les Olimpíades la consagració de Barcelona com a seu del senat espanyol, que passaria així a ser, no solament 'cap i casal' (sic) de Catalunya, sinó, juntament amb Madrid, el 'cap i casal' (sic) de tot Espanya".

I música de sardaxotis.