Si és cert el que ha dit Felipe González, el premier espanyol, que els estats de la Comunitat Europea "no cedeixen ni una engruna de sobirania nacional"" a causa dels acords de Maastricht, aleshores el tractat de Maastricht no serveix de res i val més no votar ni no.

És elemental: si es va cap a la unió europea, i això és el que diu que implica el tractat de Maastricht, aleshores, necessàriament, els qui s'uneixen hauran de cedir una part del seu poder a l'organisme unitari.

I si no se cedeix part d'aquest poder, l'organisme unitari no tindrà cap poder: ¿de què servirà, doncs, un organisme unitari que no serveix de res?

Un hauria donat tres -va: quatre- minuts del seu temps per contemplar l'escena: Felipe González, xovinista exemplar i president del govern d'un estat xovinista fins a la corona, davant d'una audiència, la francesa, i davant del seu president, que han donat origen i nom precisament al xovinisme, intentant de convèncer-los que havien de votar sí a Maastricht perquè Maastricht és paper mullat.

Intentant convèncer-los que anessin a votar sí, perquè votar sí no significava res de res, ni duria cap mena de conseqüència.

El pensament pregon de González, Mitterrand i tota la rècula de xovinistes seculars que pretenen continuar controlant Europa com si res no passés, és que, o bé controlen ells el futur d'Europa, és a dir, o bé aigualeixen la potser inevitable unitat europea; o bé aquesta unió europea, potser inevitable, se'ls escaparà dels dits i aleshores sí que votar sí significaria alguna cosa. Significaria la pèrdua no ja d'una engruna sinó d'una part substancial i substanciosa dels secular poder dels pràcticament ja inservibles estats europeus.

Inservibles i, si Mitterrand n'és l'encarnació: patètics; tronats, si hom es fixa bé en la seva manera de vestir; arnats, si hom es fixa en la seva impresentable falta d'estil.

I si l'encarnació dels seculars estats europeus és González, aleshores, no; aleshores l'únic que fixant-s'hi bé fa patir és una certa sensació de caspositat: de caspa a les solapes.

Arnats, tronats, casposos... És comprensible que tinguin por. Que pot convertir-se en pànic si pensen que, encara que votar sí a Maastricht no signifiqui res ni els prengui ni una engruna de poder, potser també és veritat que si l'hàbit europeu no fa el monjo, ajuda a fer-lo. I els ciutadans, a còpia de votar europeu perquè sí, pot acabar acostumant-se a votar europeu no perquè sí, sinó per treure's del damunt la caspa, els casposos, els tronats, els arnats estats i els seus condignes servidors: els xovinistes de tota la vida, decidits a no perdre ni una engruna del seu caspós, tronat, arnat poder.

I, a aquestes altures del segle XX, ni tan sols perjudicial: simplement, inútil. Tan inútil com el seu sí a Maastricht.