El darrer número de la revista parla de la refundació d'Espanya, la que fa quatre-cents en quatre-cents anys, d'això se'n diu pentinar el gat, i resulta que dels quatre consultats dos són dos cervells del Psoe, cervells acreditats: Rubert de Ventós i González Casanova.

González Casanova, ¿a que no s'endevina què significa, això de la refundació d'Espanya? Doncs diu que la refundació d'Espanya consisteix exactament en l'estat federal.

Rubert de Ventós, més com si diguéssim més ladí, no treu per res la paraula federal, el mot d'ordre, inevitablement, resulta menys original encara: propugna que -observi-se'n l'astúcia; Madrid, i no pas els seus, o sigui el Psoe- no s'entengui tant amb Pujol -torni-se'n a observar l'astúcia: qui s'acaba entenent amb Madrid és sempre la dreta catalana i que, en canvi, faci el favor d'entendre's amb "la lògica del projecte maragallià" -astúcia: el projecte maragallià és l'estat federal, com tothom sap; i, més astúcia encara, com si encara no n'haguéssim engaltada prou, és l'esquerra catalana la que en canvi s'ha d'entendre amb Madrid. Un gran canvi: federal.

Entre tant de pensament personalitzat d'una banda i tanta astúcia feta idea de l'altra, hi ha un parell de punts personals.

El personal de González Casanova diu que, si es duia a la pràctica el projecte federal clàssic, Catalunya dins d'Espanya tindria una participació que "podria arribar a ser, fins i tot, quasi hegemònica". Això de "quasi hegemònica" fa ben pensar en aquell acudit d'escolta cristià: què t'estimes, anar quasi al cel o anar quasi a l'infern; parlant de números, que és més laic, ser quasi el primer vol dir no ser el primer -és a dir: com ara. ¿Quin canvi? Deixarem de banda, per simple respecte al meu il·lustre -i excel·lent- professor de politologia quina mena d'idea progressista és aquesta de presentar com a desitjable l'hegemonia d'una nació sobre d'altres. Potser és que, segons el projecte federalista clàssic, és inimaginable un estat federal sense l'hegemonia d'un dels elements de federats.

L'altre punt personal és de Rubert. Hi ha una dita clàssica sobre la canya: no es trenca perquè sota el vent es doblega. Rubert n'aporta una de mexicana sobre trencar-se abans de doblegar-se més i, després, perquè li quadri, l'ha de girar: servituds d'haver teoritzat sobre la bondat del Descobriment. Bé: proposa que Espanya sigui canya -això d'Espanya i canya ja ho cantava l'escolta cristià: Visca Espanya, penjada etc...- perquè si no es doblega tendirà a trencar-se i, atenció, llavors "les àrees més desenvolupades seguiran la seva "lògica d'estat". En pura teoria político-econòmica, no sembla gaire ben encaixat, això de frenar amb una mà que les àrees més desenvolupades es portin la pròpia "lògica d'estat", mentre amb l'altra es defensa que les "àrees" menys desenvolupades fa segles que imposen a les altres la seva, de pròpia "lògica d'estat".

Per damunt de tots dos, un dubte terrorífic: la informació que motiva les seves consideracions acaba així, que és com millor podem acabar nosaltres aquest paper: "Perquè a tot això, ¿ningú no ha preguntat mai als espanyols si tenen cap interès a deixar-se catalanitzar?" És a dir a doblegar-se a una Catalunya ni que sigui només "quasi" hegemònica.