Els eximis i clàssics barcelonistes Vicent Martí i Ferran Torrent demanen el meu punt de vista sobre el Barça vinent: què passarà al Barça després de guanyar tres lligues seguides, què farà el Barça l'any vinent.

En realitat, com a barcelonistes clàssics que són, allò que volen saber és què els passarà, a ells, després d'haver guanyat tres Lligues, i tot i així no creure-s'ho encara-. I quina mena de patiment els espera, als culés inguaribles com ells, l'any vinent.

No en fem cas, d'ells, és clar, com no n'hem fet mai dels culés clàssics, dels culés tòpics, dels culés que, en comptes de veure el Barça i gaudir-ne, el somien, i si poden, fan tots els possibles perquè el somni sigui un malson. I farem cas del que hem fet sempre, és a dir de les dades exactes.

Exactament: l'any vinent, ja ens serà absolutament igual que el Barça guanyi la Lliga com que no la guanyi. Després de tres Lligues seguides, és precís, exacte i científic manifestar que la Lliga ja no tindrà cap mena d'importància; si no la guanya ni ens n'assabentarem, i si la guanya ens limitarem a sumar-ne una més. I van...

Tampoc, l'any vinent, no ens morirem, si el Barça deixa de guanyar la Copa d'Europa, competició francament important, que el Barça va guanyar fa dues temporades -quan arribi l'any vinent ja seran tres-.

¿Què ens passarà de seriós l'any vinent, en què estarem completament concentrats els simpatitzants del Barça l'any vinent? Doncs els que vivim el Barça sense somiar-lo, els qui ens estimem més de veure'l en la realitat que no pas d'introduir-nos-el en els nostres malsons, ens ocuparem del que és òbviament la propera etapa d'aquest club centenari. Matemàticament, el que correspon al Barça la temporada vinent, el que es mereix i per tant el que ha de fer, és encapçalar l'organització, per fi, d'una Lliga decent, d'una Lliga a la seva mida, d'una Lliga que es correspongui amb el moment que vivim. La temporada vinent, i l'altra, i l'altra, i potser una altra més: el Barça s'ha d'ocupar de la Lliga europea. El Barça ha de ser el capdavanter de l'única Lliga decent, normal i condigna en què té el dret, i sobretot l'obligació, de participar. La Lliga d'Europa com a superació de la caduca, periclitada, arnada, tronada, polsegosa i sobretot ensopidíssima Lliga espanyola.

Números canten: tan car resulta el desplaçament a les Canàries, a Galícia, a Andalusia, a Astúries com el desplaçament a Marsella, a Milà, a Roma, a Baviera. Amb l'enorme diferència que, en aquests darrers llocs, s'hi troben equips de futbol condignes del Barça, cosa que ens permetria, per fi, tornar a veure futbol de veritat. Que, al cap i a la fi. és la principal de les finalitats essencials del FC Barcelona. I, políticament, és evident que resulta més moderna, engrescadora i amb futur la política europea que no 1'arqueològica, superada política carpetovetònica.

(NB per al secretari del secretari d'organització d'ERC. Confondre un simple exercici de pràctica teòrica sobre les eleccions, amb la dura realitat de la realitat, explica per què el país pot confiar més en els votants d'ERC que no en els militants del partit, i més en els militants que no en la seva cúpula. I sobre la ciutadana Rahola, efectivament, també a Badalona van pujar els vots. És a dir que ni al seu poble no la coneixen).