Aquí no hi ha qui dormi: IU, Eskierda Unida, està disposada a atabalar el Congrés espanyol de Diputats amb propostes per a augmentar l'"autogovern" de les comunitats autònomes. Deixarem de banda l'abús, continuat, del mot autogovern. Deixarem de banda, doncs, el fons de la qüestió, i ens congratularem, una vegada més, del resultat de les darreres eleccions estatals: la fi de les majories absolutes. I atabalarem el Cel perquè la situació de majories relatives esdevingui permanent fins a la fi d'Espanya. Redundància: sense majoria absoluta Espanya perd l'ésser que té d'ençà que va néixer; si per governar Espanya cal que se n'ajuntin dos com a mínim de diferent color, nosaltres, els altres, no hem de patir per res més que per construir-nos nosaltres mateixos: ells es desfaran sols. Mica a mica. Molla a molla.

Com és ara aquesta miqueta: IU, i el seu califa, no es pot dir que hagin estat massa atents a allò que se'n diu la llibertat dels pobles i de les nacions (el seu passat estalinista, comunista en general, ens estalviarà d'entrar a detallar). Doncs bé: n'hi ha hagut prou que el partit vencedor pogués necessitar els diputats d'IU; i/o que no trobi per la banda de partits nacionalistes aquests diputats que necessita, perquè IU es decideixi, i ho farà, a atabalar fins a l'exasperació el govern espanyol amb propostes i urgències encaminades a canviar alguna cosa de l'Estat, en el sentit de dulcificar-ne el monolitisme, el centralisme, l'uniformisme, el ramat.

No ens enganyaran, el canvi pretén ser només circumstancial i la tergiversació del recte sentit dels mots és ofensiva de tan evident. Però que continuïn, si els plau: la vertebració, la ''idea'' d'Espanya és tan senzilla, tan elemental, monolítica i primitiva, que qualsevol matís, recomanació o ''millora'' l'ha de desmuntar per força: d'un envà en pots moure un maó i ni es nota; d'un castell de cartes, en bufes una i tururut viola.

I el millor de tot: les propostes seran, segons Rafael Ribó, d'un ''enorme possibilisme''. Qui hi vagi en contra, quedarà en evidència. ''Qui'' podria quedar-hi? No pas el Psoe, que en dotze anys l'únic que ha possibilitat és la castració dels ja impotents Estatuts. No pas el Psoe és clar, ni molt menys el PP, sinó els seus aliats: CDC, UDC, PNB... Algunes de les propostes, enormement possibilistes, són: supressió dels governs civils (proposta personal: i la no substitució per cap subsecretaria, delegació, prefectura o disfressa similar del mateix gos); Catalunya, província única; obligació per a la televisió privada d'emetre en la llengua del país també (?), a més de l'habitual dels virreis; finançament autonòmic; identitat cultural (proposta personal: aportar l'autoritat del rei Albert dels belgues, que al discurs de presa de possessió va parlar de tres cultures diferents, o sia res de cultura ''belga'', quin ridícul); presència internacional de les autonomies; combinar, en determinats terrenys, els criteris de territorialitat, proporcionalitat i nacionalitat (proposta personal: aquest punt l'hauríem d'estudiar profundíssimament; és pura filosofia, teoria pura, però fa olor de ser l'energia atòmica del futur nostre i d'Europa).

Vés per on aquest psuquero encara ens podria fer part de la feina. Encara que sigui sense voler, l'important és que plogui, encara que hagi de tronar. Apa doncs, que duri -qui ens ho havia de dir, l'Anguita amic!-.