Logo Contrastant.net
Digues la teva
Home Correu
 
 



© Magma3
 
29 de febrer
Novetats  
   
Un tomb per la púrria (II)
Ramon Barnils
   
 

A Un tomb per la vida ja llunyà el personatge triat era Carles Sentís Anfruns, periodista i polític. En les pistes anunci prèvies s'hi deia, amb graciosa picardia, o amb gràcia picardiosa, que l'aital ''ha estat a tot arreu''.

A tot arreu és molt tros, i, per més estona que duri un programa, la relació espai-temps no s'estira fins a l'infinit (a diferència de la relació braç-màniga). Ajudarem a prologar el tomb del personatge pertot arreu. A la pàgina 2 del setmanari Destino del 10 de febrer de 1940, a dalt i a l'esquerra, hi ha un requadre titulat ''Carlos Sentís, colaborador de Destino'', amb la foto de l'assenyalat uniformat d'oficial de Regulars franquista, bigotet inclòs. Hi diu que ''el nostre camarada'' va estar-se quinze mesos a França, Anglaterra i Bèlgica redactant ''literatura xifrada'', i que ''va haver de fugir de França així que se'n va descobrir l'enquadrament als Serveis d'Informació Militar'' del feixisme. Traïció? El personatge ho nega, i tindria raó si no hagués treballat i escrit en favor de la República al començament de la guerra. L'única pregunta és, doncs, si va trair Franco al començament de la guerra, o la República al final. O bé tots dos, per què no, oi, tu? Ja que pastem, fem-ho tot coques.

De les estades a França i Anglaterra i la literatura xifrada que hi produeix en parla Eugeni Xammar a Seixanta anys d'anar pel món, Editorial Pòrtic, 1975, pàgines 414 a 419, on surten ''les gestes inqualifícables d'un periodista català de segon ordre, convertit avui (1966) en personatge de tercer ordre''. No ens farem llargs: el fragment, l'acaba Xammar amb la seva darrera conversa amb l'interfecte: ''Baixeu i abans d'anar-vos-en us diré que de totes les feines que un català pot fer avui no n'hi ha cap de més baixa, de més bruta i de més menyspreable que la vostra''. Fins que no es va morir Xammar, Sentís no va contestar les memòries: el seu nom no hi sortia... Quan es va morir, tampoc. A finals dels setanta, morts Xammar i el dictador i pressionat el nostre ratolinet, va dir que Xammar estava malfixat -reconeixent així que el periodistet era ell. Continuarà. Sí que ha estat a tot arreu, aquesta menudesa, amunt i avall i remenant la cua com gosset de senyora madura, que és com el descriuen els seus companys de generació. Un llepaconys, com si diguéssim.