Les empreses que s'anuncien a televisió han decidit que, ja que paguen, volen manar. No és que fins ara no manessin, si més no unes quantes: les relacions entre empreses de comunicació i empreses en general són prou conegudes. I el cas de Berlusconi és l'exemple més recent de col·lisió entre mitjans de comunicació, empreses i política.

Fins ara mateix, qui no s'anunciava a televisió no venia. Les televisions han abusat d'aquesta condició d'imprescindibles i, com peix que es mossega la cua, funcionaven així: Per tenir més publicitat feien programes de més audiència que no pas els de les altres televisions a la mateixa hora; un cop aconseguit el màxim d'audiència, aconsegueixen el màxim de publicitat; però si es passa massa publicitat, el telespectador canvia de canal, avorrit; de manera que el programa perd audiència; per recuperar audiència, és a dir publicitat, es millora l'audiència a base de fer programes cridaners fins al punt que al telespectador no li importi aguantar massa publicitat...

Per aquí s'ha trencat la cadena: finalment, hi ha un nombre minoritari, però decisiu, de telespectadors que han decidit de perdre's programes que en principi els interessen per no haver de patir massa publicitat -o publicitat introduïda salvatgement en el mateix programa.

Els anunciants han decidit que no volen tants anuncis, perquè tants son ineficaços; ni tants descomptes, perquè un anunci amb descompte vés a saber en quin programa te'l posen, és a dir quina audiència té; ni tants canvis de programació perquè vés si el programa-sorpresa s'adiu amb el producte anunciat.

El tracte és exclusivament entre els amos de les televisions i els amos dels anuncis. Mentre que el telespectador és l'objecte dels desig dels uns i dels altres, però immancablement passiu.

Qui gosi parlar encara, o ja, de la televisió com a cosa pública, és un barrut.