El Tribunal Constitucional espanyol ha decidit, empatat a sis vots, que la llei actual sobre televisions privades és constitucional. En cas d'empat el vot del president decideix i el president Rodríguez Pinero, un nom per recordar en aquests temps de sospites, havia votat sí al manteniment de la situació actual.

El recurs, l'havia presentat el Pp, així que no podia representar cap progrés des del punt de vista de les llibertats. No volíem inquirir sobre si sí o si no, espanyols tots dos, sinó sobre el fet que l'empat ha obligat la sentència a detallar tant les raons del sis del sí, com les del sis del no.

I resulta que són les mateixes: resulta, doncs, que la sentència de l'imparcial Tribunal Constitucional és una sentència estrictament, estrictament, política: partidista. No pas, doncs, constitucional -o sí...-. Inevitablement cínica.

Segons la llei vigent (la que han defensat els sis sí), la televisió és un servei públic essencial, i per tant el Govern en té la titularitat, que concedeix a empreses privades, concessionàries, doncs, no propietàries. Segons el recurs (defensat pels sis no), la televisió és un mitjà d'expressió, i com que la Constitució reconeix les llibertats d'expressió i d'empresa, l'empresa privada pot ser titular de televisions per a vehicular així la llibertat d'expressió.

I la sentència diu que qualificar la televisió de servei públic és potestat del legislador (en favor del sí), però que aquesta qualificació és una més de les que permet la Constitució (en favor del no). I que la potestat (en favor del sí) no legitima ''un injustificat sacrifici dels esmentats drets de llibertat (en favor del no) i, en concret, l'absència de regulació de procediments legals que permetin el lícit accés a la creació de mitjans per a particulars (en les) condicions tècniques i econòmiques de cada moment'' (en favor del sí i en favor del no, segons les condicions de cada moment).

En resum, no a una televisió nostra, ni pública ni privada. És una negació totalment constitucional: no hi sortim, a la Constitució espanyola. Ni tots plegats, ni a trossos.