Això que ha dit per televisió el príncep Carles d'Anglaterra, que havia comès adulteri, ha estat beneït per altes jerarquies de l'Església d'Anglaterra.

Els informats diran que quina gràcia té això, si la cap de l'Església anglicana és la mare de l'adúlter confès, i és dogma de fe que les mares, d'una certa edat, dels marits celebren immancablement que el fillet faci el salt a aquella bandarra, l'esposa, és a dir: la jove, amb què el seu pobrissó els va fer el salt, a elles.

No tindria cap gràcia, en efecte, que la cap de l'Església d'Anglaterra, per aquest sol títol, anés contra l'altre títol, més sublim encara, de mare d'una certa edat. Tot i això la hitxa, amb allò tan celebrat de l'"Annus horribilis", va demostrar propensió a la limitació de les àrees del plaer, aquesta estretor no implica encongiment d'amor de mare: les mares de Pasolinis ho confirmen.

El manso que ha beneït la confessió televisiva d'adulteri de l'hereu de la corona del Reialme Unit no ha estat sa mare, sinó un seu vicari. No el duc d'Edimburg, un altre, l'arxidiaca de Kent, George Austin, que textualment usà l'expressió "confessió televisiva" per definir la cantada del príncep Carles. Una cantada que unes altres persones molt més laiques que sa mare o que l'arxidiaca de sa mare consideren una hàbil jugada d'imatge per recuperar terreny respecte a lady Diana Spencer, abans princesa de Gal·les, que es veu que ven la separació molt més bé que no pas el príncep -i probable futur rei del R.U.

Que una confessió d'adulteri pugui millorar la imatge, púbica i pública, d'un personatge públic no és nou. L'ara una altra vegada actual ex-president Carter dels Estats Units, quan era candidat, era tan fidel a la seva esposa, anava tant a missa, hi predicava tan bé i venia tan honestament, i només, cacauets, que els seus assessors van témer que perdria les eleccions per fava. Així que li van muntar una entrevista a la revista Playboy amb només una pregunta obligada:

-Heu comès mai adulteri, candidat Carter?

-Sí. En el fons del meu cor.

I va guanyar les eleccions.

Sort, Charlie.