A Itàlia, el propietari de les principals televisions privades intenta de controlar també la televisió oficial. No li ha sortit del tot, però Déu n'hi do, ja hi té un dels seus homes de confiança: empresari, amic de comunistes i acostat a l'Opus.

Una mica complicat. A Espanya ho tenen més fàcil, hi ajuda que, com que no tenen burgesia, els tractes són diferents i sense les giragonses d'Itàlia. No els cal finezza: si mirem la llista dels primers accionistes de l'actual grup omnipotent en comunicació, el d'El País, s'hi trobaran, gairebé sense excepció, els noms que han fabricat l'actual esquelet polític, el que va justament de la constitució d'El País fins ara; del franquisme transigent al socialisme estatalitzant. Una Transició de Fraga de més a menys franquista al Psoe de menys a més rosat.

A Itàlia hi ha burgesia, i del no-res es pot passar a controlar tota la televisió, oficial i privada, a condició de guanyar-s'ho amb els mètodes habituals en les societats capitalistes democràtiques: comprar i vendre, votar i ser votat. A Espanya no cal tant: perquè un empresari arribi a controlar els mitjans de comunicació de l'estat n'hi ha prou de tenir l'estat, present i futur, directament representat en el consell d'administració de l'emprenedora empresa.

I nosaltres? Si Catalunya és com Espanya, cap problema: molt espanyolament, l'actual partit al govern té controlades totes dues televisions oficials, l'únic diari general i totes quatre emissores de ràdio oficials. Si Catalunya és més assemblada a Itàlia, si disposa de burgesia, de societat civil, de capitalistes no soldats a l'aparat estatal, malament; ara com ara, encara no disposa de mitjans de comunicació pròpiament propis: comprables i vendibles, capaços d'evolucionar, de regirar-se, de retrocedir o de progressar.

Què més voldríem que tenir ja un problema tan greu com ho és Berlusconi.