La sofisticada trajectòria del ministre Borrell obliga a aclarir trets bàsics de l'altíssim funcionari. José Borrell, madrileny, és originari de Poble de Segur (Pallars Jussà). De jove emigrà a Espanya, on s'integrà fins al punt d'ingressar en l'única i més genuïna empresa del seu nou país: l'Administració de l'Estat. Aconseguí idees progressistes. Aquí hem de recordar que a Espanya hi ha la curiosa convicció que es pot ser alhora progressista i buròcrata del seu estat, secular opressor dels seus ciutadans i dels d'uns altres països, que en temps imperials es repartien en quatre continents.

El 1982 arribà al poder el partit Psoe. És una organització impossible, que encarna la paradoxa estat espanyol-progressisme; en només tretze anys de govern ha fet evident aquesta paradoxa als seus i tot: el progressisme teòric no ha estat obstacle perquè continuessin la corrupció, la prepotència, la uniformitat i el rebuig de tot allò que no controla l'estat. El llautó s'ha vist en les instàncies màximes: la directora del Boe o força burocràtica, el governador del Banc d'Espanya o força financera, i el director de la Guàrdia Civil o força policíaca. Borrell ha fet un primeríssim paper en l'estat del Psoe: de primer acovardint un cop més el ciutadà amb impostos propis de països europeus, però mai d'Espanya; ara amb el control fanàtic de les xarxes de comunicació, esquelet de qualsevol nació o estat, i sense les quals desapareixen, per molt de dret de viure que tinguin. En un moment d'eufòria el Psoe va destinar Borrell en servei a Catalunya perquè ens deslliurés de la nosa Pujol. La realitat de Catalunya i d'Espanya es va imposar. Actualment, Borrell ha tornat als seus orígens. Espanyol de Madrid, nega mitjans al Psc de Barcelona (el seu en aquells mesos d'eufòria) i en continua negant a Catalunya: mèrits per a succeir González, cap del govern i del Psoe, en hores baixes. No ho aconseguirà. Allà tenen memòria, i si els Milans del Bosch van trigar tres generacions a fer oblidar l'origen català, a Borrell no li ho faran més barat. Una altra diferència entre Espanya i nosaltres: allà no n'hi ha prou d'integrar-se, ni de fer-ho bé, ni de tenir bona voluntat.