Ja s'ha produït el primer símptoma visible que el final de Maragall és més a prop que no pas la seva exaltació: ja no té al darrere Xavier Roig, que durant els darrers deu o quinze anys havia estat el seu cap de tot: de premsa, de gabinet, corcó, inconforme, sempre en contra, és a dir sempre a favor, emprenyat, imprescindible. Imbatible: mai no ha pensat en res més que no fos Allò. Si tothom sap -tothom qui veu al que té al davant, no pas tothom doncs- que Maragall ha estat un dibuix animat per Serra i sobretot per Samaranch, no hi ha tanta gent que sàpiga que per a l'animació del dia a dia, personal, íntima, Roig ha estat decisiu. Amb una psicologia com la de Maragall, no caldria afegir-hi res més: Roig, el màgic d'Oz. Sense ell no trigarà a aparèixer la veritable personalitat de Maragall. Si hi afegim que el successor de Xavier Roig és Tato Subirós, la fi de la fantasma és, a més d'inevitable, imminent.