Hem hagut d'esperar tant per tenir l'obra completa de Prat de la Riba (Proa-IEC, primer volum de tres), l'únic gran polític, sense rebaixar ningú, que hem tingut en molts segles, com per tenir una edició igualment seriosa de l'obra d'Ausiàs March, potser el més gran dels nostres poetes. Això diu molt en favor de la poesia -i és una vergonya que hàgim trigat gairebé un segle a superar l'edició d'Amadeu Pagès- i molt poc en favor de la política del país. Tan poc que potser no es tracta de celebrar d'haver fet el cim, sinó de callar, com quan s'aconsegueix de treure's una vergonya del damunt.

Prat de la Riba, de dretes, germanòfil en època d'aliadòfils, caritatiu amb les classes assalariades quan Marx feia anys que era mort i ell mateix contemporani del sindicalisme revolucionari, missaire amb Nietzsche de plena moda aquí, era superior, superior a qualsevol altre polític nostre de què hi hagi record: era un polític, se sabia l'ofici i sabia que la política era massa important per a deixar-la a mans dels polítics. Per això es transcendia i actuava com a estadista. I per estadista podia deixar de banda les polítiques dels seus en benefici de "l'estat", de la política en general, de la polis de tothom: de Catalunya. Cap dels seus no podrà dir que els va trair: la Lliga, partit que va fer amb els seus, va predominar a Catalunya el primer terç del segle, també després de mort ell.

I els altres -enginyers i artistes, gramàtics i escriptors, dependents i aprenents, pronois i funcionaris- sense ell ni haurien piulat; ni piularíem encara.