Un altre català que triomfa: el meu condeixeble dels jesuïtes de Sarrià Alejo (Aleix per a la hipocresia normalitzant) Vidal-Quadras recupera importància dins el PP, que ha decidit d'obtenir vots d'on sigui, per exemple del vot anticatalà. L'esquer és ideal: un català que vol que Catalunya sigui exactament allò que Espanya vol que sigui, per força ha d'arrossegar vots dels espanyols que volen que Catalunya sigui exactament allò que volien ells, Espanya i Vidal-Quadras.

V-Q té un tret funest per a ell mateix, és un perfecte català, i això Espanya no ho perdona. Allà no voten un català digui què digui, i si no, que ho preguntin a Miquel Roca. Rodríguez Ibarra diu el que ara diu V-Q i el voten més que mai. Ho diu V-Q i no arrossega, per a ell, ni un vot; ni a Catalunya, i això que de contribuents com aquest en tenim ben bé una sarriada. V-Q obtindrà vots d'Espanya per a espanyols; per a Aznar, no pas per a ell.

Manuel Milián Mestre, de l'ofici, titllat de carlí i del PP de primera hora -l'AP-, i que per tant n'hauria de saber més per vell que no per pepero, es queixa que els seus hagin mantingut V-Q a l'executiva, i ho atribueix a un esperit involutiu o a la irreflexió de Madrid. De tant viure a Catalunya ha acabat sospitant que Madrid no ens estima. S'equivoca. V-Q és útil per a Espanya i encara més per a Catalunya: és la demostració amb potes que un català, per molt espanyol que sigui, a Espanya només hi troba feina de filipina.