Posem-nos en el lloc de l'altre: els espanyols havent d'acceptar quatre llengües per a la seva boca. O se n'empassen tres -la seva tradició-, o cedeixen una boca per a cada llengua -la nostra, de tradició- o han de muntar un número de circ: el que els fa fer la seva Constitució -i els nostres -los tuyos, los nuestros, que diu ''El País'' Espanya- estatuts: una boca amb si de cas quatre llengües.

El Congrés, el seu, el nuestro, ha aprovat per 261 vots a favor, quatre abstencions i no cap en contra, que els carnets de conduir duguin a més de la seva llengua, la nuestra, les altres que no diu la seva Constitució però sí algun dels Estatuts, els nostres, los suyos.

Entre els defensors, i no és broma, de la inclusió del català als carnets espanyols n'hi va haver un que va dir que això duu a la disgregació; però no va proposar cap mesura sigui per permetre la disgregació, una boca per a cada llengua, sigui per corregir la barbaritat que ell mateix veia però que aprovava. Uns altres defensors de la mesura van posar els exemples tranquil·litzadors de Suïssa, Bèlgica i no sé on més. Tranquil·litzadors? A Suïssa està desapareixent la llengua més pobra, o sigui l'espanyola, i a Bèlgica la separació entre les tres comunitats amb llengua pròpia reconeguda, la francesa, l'holandesa i l'alemanya, només la retarda el retard en la formació de l'inexorable estat europeu. Exemples tranquil·litzadors? No pas per a Espanya.

Endavant les hacs.