Finalment el Principat veu un panorama sense equívocs, votar CiU els moderats, ERC els progressistes. Des del febrer del 1936, la situació torna a ser bona perquè aquesta obvietat funcioni. Després del triomf de Pujol de l'altre dia, i del confinament de l'inequívocament espanyol PP al racó que li correspon, la gent moderada continuarà tenint qui votar, sigui CiU, sigui Unió, siguin els convergents.

A l'esquerra, l'únic partit no desfet és finalment un de català sense equivocs, Esquerra Republicana; morta Iniciativa, trontolla l'hispano-català PSC (PSC-PSOE): se n'ha anat l'ideòleg de la campanya (per haver obtingut els millors resultats possibles?); els capitans ja parlen en veu alta del pròxim candidat, Manuela de Madre, dona, espanyola, catalana i batllessa de la cosmopolita Santa Coloma de Gramenet (un Maragall inequívocament dels seus i amb faldilles, vaja); i tothom del partit (partit-partido) comença a dir a crits que els Ciutadans pel Canvi és un cavall de Troia, farcit d'eterns rivals, els temibles ex-psuquistes, entristes patològics.

Aquesta normalitat, Jordi Pujol no se la pot permetre, és el seu últim mandat i ha de recuperar la joventut: amb el que ha fet aquests vint anys passaria a la història només com un Companys, un Irla, ni tan sols com un Tarradellas; i el seu somni era un lloc al costat de Prat de la Riba, de Macià. N'ha de fer una de grossa, fora de la "normalitat"; mitjançant un front nacionalista? Si a ell li cal, al país ja no.