Aquests dies juguen seleccions esportives d'Andalusia, Catalunya, el País Basc, Canàries... En falten algunes fins a disset, però tot arribarà: l'any vinent, si Déu vol. I ja tindrem cafè per a tothom, gran manera de privar que Catalunya tingui seleccions esportives pròpies.

Favor que ens fan: després del partit entre Catalunya i Sèrbia, portaveus del nostre govern, entre ells el més alt, van lamentar els incidents que s'hi van produir. Demostraven que no tenen ni idea de què és, en aquest tombant de mil·lenni, un partit de futbol. Els encontres esportius s'han convertit en camp d'agitadors de tota mena: bons, els de casa, i dolents, tots els altres. A Anglaterra com a cas més conegut, i a França, Alemanya, els Estats Units, Itàlia, els governs ja fa anys que saben que els esdeveniments esportius s'han d'agafar amb pinces, és a dir amb maces de policia i forces repressives en general.

Aquí en canvi l'altra setmana el nostre govern es va agafar el partit com si fos un partit de festa major, d'escolanets de Montserrat, exemple de Catalunya en pau, ideal, esportiva i ciutadana. En no tocar de peus a terra, ho van aprofitar els qui hi toquen: esvalotadors bons i dolents, i comentaristes contraris a les seleccions catalanes de veritat: espanyols i els seus gossos nostrats.

Combinant l'angelisme dels nostres dirigents amb el cafè per a tothom d'ells, l'Operació Selecció Catalana acabarà com l'Operació Autonomia de fa vint-i-cinc anys.