Mirem d'entendre'ns: una manifestació
és una conseqüència de la democràcia
però naturalment no és una eina democràtica
com són unes eleccions. L'urna serveix per dir
qui ha de governar mentre que la pancarta intenta corregir
el rumb dels que governen. Els vots són quantificables
i exactes. (Imaginin-se si són exactes que per
300 vots de més tenim George Bush quan hauríem
pogut tenir Al Gore). En canvi les manifestacions són
gasoses, mòbils i de participació erràtica.
Hem aconseguit conèixer amb la precisió
d'un metre la distància que hi ha de la Terra
a la Lluna, la velocitat amb què surt la pilota
de la bota del davanter o l'esperança de vida
dels fumadors expressada en anys, mesos i dies. Però
segons sembla no s'ha pogut trobar una convenció
objectiva que ens permeti saber amb exactitud quanta
gent es troba a la via pública. Deu ser perquè
no convé i perquè en el món de
la quantitat, amb la qualitat dels motius no n'hi ha
prou.
El secret el va desvelar diumenge el
president Pujol amb la seva fórmula matemàtica:
ja se sap que els assistents a les manifestacions s'han
de dividir sempre per quatre o per cinc. Ja se sap.
Sobretot amb les manifestacions que no ens van bé,
perquè a les manifestacions favorables sempre
se'ls pot aplicar l'honorable precepte que l'important
és sumar i no restar. Ni la dreta ni el centre
dreta tendeixen a manifestar-se gaire. D'aquí
ve aquesta confusió interessada a convertir les
manifestacions en una ciència tan exacta com
un escrutini electoral. La gent és simplement
massa i la massa és, per al president Aznar,
pur i simple batibull i cridòria. Res de seriós,
opinen. Però quan la manifestació passa
a prop del poder es tanquen les finestres per no escoltar.
Per més que dividim, alguna
cosa passa a Catalunya. I no s'hi val a creure que tot
això és obra dels adversaris. Les pancartes
d'avui són els vots de demà. ¿Potser
l'orgull polític està acabant amb el pragmatisme
català?
|