|
L'altre dia
vaig sentir el senyor Pepe Blanco parlant, és
clar, de l'Estatut. Va dir una cosa curiosa. Però
el fet més curiós és la tranquil.litat
amb què els miners de l'anticatalanisme van rebre
la revelació de Blanco. El secretari d'organització
del PSOE, que és en aquests moments com la mitològica
hidra dels set caps, va dir que la pretensió
estatutària de definir Catalunya com una nació
no era inconstitucional, però que tampoc era
convenient i que, en conseqüència, la corregirien.
"Hem tocat el Blanco", vaig pensar al sentir
aquesta afirmació de tanta profunditat jurídica.
Les lleis, per importants que siguin, són lleis
que s'apliquen a conveniència de qui mana. Sense
pretendre-ho, el senyor Blanco --tan càndid com
el seu cognom-- s'havia passat pel forro tota la xerrameca
de l'Estat de dret i totes les advocacions a la Constitució.
Una cosa és la llei i una altra la conveniència.
Blanco ens diu que ho està veient molt negre.
És el que deu estar pensant aquest
conspirador de si mateix anomenat Lluís Maria
Xirinacs, el verdader Llanero Solitario de la política
catalana. Xirinacs és l'estrany en un món
de polítics fets en sèrie. Al llarg de
la seva vida, Xirinacs ha estat assegut davant de la
presó Model quan els altres caminaven tranquil.lament
pels carrers. Ha estat fent vaga de fam mentre els altres
anaven a suquets de peix. Ha estat dret al Senat mentre
els altres estaven asseguts. Xirinacs ha estat la cabra
boja en un ramat d'ovelles. Del seu front altíssim
n'han sorgit elogis als assassins d'ETA. Per això
va ser condemnat per l'Audiència. No el van detenir
llavors, perquè no hi hauria presons suficients
per a tots aquells que a Euskadi es consideraven amics
d'ETA. Però la justícia té memòria.
Gairebé tanta com barroeria.
Mossèn Xirinacs va cometre un
delicte d'opinió. Ningú va anar a buscar-lo
a casa seva ni als diferents fòrums on ha intervingut
des d'aleshores. Mossèn Xirinacs ha mantingut
una actitud pacifista de llarg recorregut. A sota de
la barba no hi trobaran una arma ni una bomba a punt
d'esclatar. Xirinacs és dels personatges als
quals la democràcia hauria d'agrair que la posessin
a prova. L'home, amb els seus 74 anys, se'n va a renovar
el DNI i allà, en els perennes circuits del Ministeri
de l'Interior, salten totes les alarmes. ¡Aquests
catalans, no en tenien prou amb l'Estatut ni amb l'OPA
de Gas Natural ni amb el penal comediant de Messi, sinó
que ara ens envien Xirinacs a renovar-se el DNI! Sens
dubte, Xirinacs és una verdadera arma de destrucció
massiva. El seu petit deute amb la justícia el
manté privat de llibertat.
Realment passa alguna cosa en
el suposat pensament reaccionari espanyol. Als de la
llengua catalana els anomenen feixistes, a Maragall
el pugen als altars de la catalanitat, a Xirinacs me'l
fan heroi i màrtir, i als del cava, La Caixa
i el gas els consideren extraespanyols. I Blanco va
dient que una cosa és la legalitat i una altra
la conveniència. Doncs digui-ho al ministre corresponent:
¿realment era convenient ficar el septuagenari
Xirinacs als altars de la detenció? ¿Deu
ser un aperitiu d'alguna cosa?
|