Recupero i plagio el genial títol d'un article publicat per Salvador Cardús en ocasió d'un dels pactes de Convergència i Unió amb el Partit Popular durant els anys noranta: no se m'acut una millor manera per expressar la indignació provocada arran de l'acord sobre la proposta d'Estatut entre CiU i PSOE que es va conèixer ara fa una setmana, la decepció en comprovar la incapacitat de les forces polítiques catalanes de mantenir la unitat d'acció, i la desesperació per constatar que res no es mou en l'estructura profunda de l'Estat i de les relacions entre Catalunya i Espanya.

Com que aquests dies, des dels cercles del poder econòmic i mediàtic, ens bombardegen amb la idea que estem davant del millor pacte possible insistiré, un cop més i atenent a allò que s'ha anat filtrant, en el fet que la cúpula de CiU s'ha avingut a desfigurar completament la voluntat del Parlament de Catalunya dictada el 30 de setembre. Nul reconeixement nacional (que arriba a extrems irrisoris en l'esment del preàmbul), espais de decisió política que continuaran sotmesos a la constant invasió de l'Estat, i lleugers retocs en el model de finançament que no permetran la superació del dèficit fiscal i que continuaran atribuint al govern espanyol la clau dels recursos generats al nostre país. Això és el que han aconseguit els senyors Mas i Duran amb el seu acte d'irresponsabilitat i amb els seus neguits de protagonisme personal.

L'escac en el qual la proposta estatutària havia posat els estaments espanyols i els beneficiaris de la impostura de la Transició ja ha estat convenientment dissipat, es tracta que no tremoli res i de continuar arreplegant les quatre engrunes que el sobirà reparteix entre els serfs que pidolen al seu voltant. El Leviathan, amb aquests actes de divisió i de col·laboracionisme, continua impertèrrit.

El pacte entre CiU i PSOE no respon a la idea de refundació que es trobava en l'ànima originària de l'Estatut, sinó que més aviat es podria qualificar d'apoteosi de la política del peix al cove. De fet, revela l'agonia d'una mentalitat representada per la vella guàrdia convergent -que s'ha servit de l'autòmat del president de la Federació- però que no té res a veure amb la sensibilitat cada vegada més majoritària del catalanisme que demana canvis profunds.

El més sorprenent és que, des de Convergència i Unió, no s'adonin d'aquesta evolució, que els seus dirigents continuïn pensant que els electors s'empassaran una mascarada típica del pujolisme però sense Jordi Pujol, en un context diferent, i amb els darrers antecedents (els pactes amb el PP) que ja els van portar a la davallada electoral. Té un punt de patetisme que Artur Mas i Duran Lleida presentin com a obra mestra de l'astúcia política allò que és l'última espremuda d'un model esgotat. Sembla que desconeguin que, afortunadament, el combat ideològic a Catalunya torna a ser necessari per guanyar eleccions.

Perquè, és clar, potser es pensa el senyor Mas que, amb aquesta maniobra, té les portes obertes d'una victòria electoral i la Generalitat a fregar dels dits, però em fa ganes de veure la cara de vergonya amb què el rebran, no ja els seus potencials votants, sinó la seva militància quan vagi a defensar un Estatut en què Catalunya només és una nació de passada -perquè un dia a la majoria del Parlament de Catalunya se li va acudir aquest estirabot- o d'un sistema de finançament a les antípodes de l'enèrgic concert econòmic que la federació defensava tot just fa un any i mig.

No voldria trobar-me a la pell de persones com Quico Homs o com Antoni Vives, malgrat que tinguin una mica més d'esperança de ser consellers en el proper govern de Catalunya, ni a la dels militants que mantenien les essències patriòtiques i s'omplien la boca d'invectives contra ERC per haver fet president Pasqual Maragall i que ara restaran estupefactes i sense arguments.

És cert que hi ha forces molt poderoses a Catalunya que aposten descaradament pel retorn a l'oasi, perquè les aspiracions sobiranistes quedin estancades i perquè Catalunya continuï sense piular mentre les elits lleials a Madrid treuen una bona tacada, és cert que la gran coalició sociovergent reflecteix amb tota intensitat la concurrència de voluntats que el pacte Mas-Zapatero anticipa, però, al meu parer, continua essent ingenu pensar que hi ha marxa enrere, que el sobiranisme s'apaivagarà i que tot encaixarà en un equilibri que sepulti les ambicions nacionals.

Això no passarà, ans al contrari. Afortunadament, amb la raquítica escletxa de consciència nacional que ha sobreviscut aquests anys a empentes i rodolons n'hi haurà prou perquè l'aprofundiment democràtic coincideixi amb la consolidació del sobiranisme i amb la sanció electoral que a Catalunya rebran aquells que es dobleguin a la maquinària uniformitzadora de l'Estat.

Potser tindrem gran coalició, però serà l'últim esperpent del joc de poders que va dominar Catalunya des de la Transició, l'última ranera de la generació que encara s'espanta quan Espanya ensenya les dents.