|
Ara que estem a punt d'entrar
en un d'aquells retorns cíclics a la qüestió
de què és cultura catalana, cultura en
català o cultura dels catalans, m'ha vingut al
cap el discurs del president Pasqual Maragall a la darrera
edició dels Premis Nacionals de Cultura. Val
a dir que no he sabut trobar el text sencer i, per tant,
em fio d'unes notes preses al vol i que diuen: "Cal
passar de la idea de normalització a la de normalitat"
i "cal evitar les polítiques defensives
i la sobreprotecció".
Sí i no. certament, l'objectiu
de tot procés de normalització és
arribar a la normalitat. La qüestió, però,
és què es considera normal i quina és
la situació política que garanteix aquesta
normalitat. Si fer una aposta per la normalitat vol
dir actuar com si fóssim normals, és
a dir, com ho faria qualsevol Estat amb la seva pròpia
cultura nacional, llavors ja estem d'acord.
Però si, al contrari, del
que es tracta és de considerar normal
la situació actual i, per tant, abandonar l'ambició
de fer possible una cultura nacional com ho pretén
qualsevol altra, llavors no ens entendrem. I no ens
entendrem perquè representaria adoptar una posició
extremadament conservadora, inacceptable per al mateix
president, posem per cas, en el terreny polític
o social.
Vull dir que Maragall bé
que defensa una normalització en el terreny
polític -que per a ell és l'Espanya federal-
o una normalització social, amb polítiques
agosarades de justícia social. I si no hem assolit
la normalitat desitjable ni en el terreny polític
ni en el social, no veig per què sí que
hauríem de rendir-nos en el pla cultural i donar-lo
per bo.
És per això que,
si bé també podria estar d'acord en la
inconveniència d'una cultura sobreprotegida i
ploramiques, la qüestió és saber
en quina proporció ha d'estar protegida i defensada
una cultura sense caure en excessos. En qui podríem
trobar referències? Doncs potser valdria la pena
veure què fan els francesos amb la seva cultura
i llengua nacionals, de manera absolutament desacomplexada
i sense por que els diguin ploramiques, o observar què
fan els espanyols, ni que sigui a través de l'Instituto
Cervantes, que és només la petita part
de política orientada a la projecció exterior
de la seva cultura nacional, és a dir, l'espanyola.
Aconsello al president Maragall,
sense voler semblar impertinent, que es passegi per
la pàgina web del Cervantes: no hi trobarà
cap mena de reserva en la defensa de la cultura espanyola
-és a dir, de la cultura castellana que l'Estat
espanyol ha pres com a nacional de manera exclusiva-
i podrà avaluar si li sembla desprotegida o sobreprotegida.
Amb un pressupost de més de 60 milions d'euros
(el 2004), una plantilla de 750 persones (només
a Nova York n'hi consten 50), entre moltes altres activitats
a la memòria de 2003-2004 s'hi certifiquen 3.844
actes culturals patrocinats arreu del món. La
memòria del Cervantes deixa constància
clara de quina és la cultura que promou i en
quina llengua, i, si mai recolza algun ciutadà
resident a Catalunya, no queda cap dubte que el promociona
en qualitat de representant de la cultura espanyola,
apropiant-se'l en tots els sentits i, en cas de resistència,
en dilueix tant com pot la pertinença original
gràcies a la col·laboració d'una
colla de funcionaris que són fidels a la seva
missió política.
Tot això, certament, contrasta
amb el nostre equivalent Institut Ramon Llull, que no
va començar a existir fins al 2002 -inexplicablement,
després de 22 anys de govern soi-disant
nacionalista- amb un pressupost de 5 milions d'euros,
la meitat dels quals els havia de posar el Cervantes
segons compromís mai no acomplert del llavors
ministre Piqué. Afortunadament, per a aquest
2005 ja compta amb 8,7 milions d'euros, tots a càrrec
de la Generalitat. Molt bé. Però, per
contra, sembla que té alguns dubtes sobre la
seva missió política, probablement induïts
per les mateixes confusions presidencials sobre la idea
de normalitat cultural nacional i pels temors de no
aviciar-nos massa, ai las.
Val a dir que les confusions que
arrosseguem no són merament conceptuals, sinó
que deriven de l'estat de confusió política
objectiva que ja fa temps que ens toca viure. Agafeu,
per exemple, la frase més destacada del contracte
signat en ser convidats a Frankfurt el 2007. Diu que
s'hi portarà "un ampli ventall de la diversitat
cultural dels territoris de parla catalana". O
sigui, que el territori de representació sí
que queda definit per la comunitat lingüística
(i, per tant, serem generosament pancatalanistes), però
allò que es presentarà inclourà
una diversitat àmplia que fa tot l'efecte que
excedirà el criteri de la identitat lingüística
que justifica la invitació (és a dir,
acollirem generosament aquells a qui no els manquen,
ni rebutgen, altres suports nacionals). Ras i curt:
una clara expressió de les pròpies contradiccions.
Si bé es poden entendre
les dificultats objectives d'una gestió política
desenvolupada en un marc polític confús,
per això mateix no es pot donar per tancat cap
procés de normalització. I és que
totes les polítiques culturals dignes d'aquest
nom tenen el mateix propòsit: fer possible el
reconeixement, és a dir, la universalització
d'una tradició cultural pròpia, en estat
permanent de redefinició, però amb l'objectiu
polític d'afavorir la cohesió d'una comunitat
nacional per tal d'identificar-hi l'interès general
i preservar-lo dels interessos particulars. Dit d'una
altra manera: tota política cultural té
l'objectiu de fer de mirall d'una comunitat nacional
per tal que sigui reconeguda, i alhora s'accepti a ella
mateixa, com un sol poble. I això no es pot fer
amb un mirall entelat.
|