|
La convocatòria de la Plataforma
pel Dret de Decidir de dissabte va ser un gran èxit.
I encara més per les circumstàncies en
què es va celebrar. Primer, perquè no
tenia un suport polític unitari. Segon, perquè
era vista amb recel pels mitjans de comunicació
majoritaris. I tercer, perquè en participar-hi
un partit i no tots, les associacions cíviques
que es deuen a una massa social diversa, sovint les
més importants -com Òmnium-, no hi van
poder donar suport públic. La xifra d'assistents
va ser notable, per bé que en aquest cas alguns
mitjans no van tenir la generositat informativa que
mostren quan les causes els són políticament
més còmodes.
Sé que aquest reconeixement
de l'èxit sense cap reserva no m'estalvia recordar
-i empassar-me- l'avís que havia fet, just un
mes abans, del perill de fer el ridícul. Que
escrivís aquell article abans de l'acord entre
Mas i Zapatero o de les darreres provocacions del PP,
no disminueixen la gravetat de l'error de percepció
sobre la capacitat de convocatòria de la Plataforma.
Tot al contrari: si és cert que el clima polític
dels darrers mesos és d'esgotament i nàusea,
de desànim i frustració, que un nombre
tan elevat de ciutadans afirmin serenament la seva reivindicació
al carrer apunta l'existència d'una realitat
oculta encara més gran, de la qual no sabem l'abast
ni quina serà la seva voluntat política
en les properes convocatòries electorals.
És per aquest reconeixement
del meu error de percepció que ara no em semblaria
legítim voler donar la clau d'interpretació
del significat de la manifestació. Més
enllà de l'eslògan explícit, "Tenim
el dret de decidir" i del crit unànime "Som
una nació" -Déu meu! Encara som allà
mateix!-, qualsevol altra especulació seria una
impostura que m'estalviaré. L'explicació
s'hauria de buscar en l'entrellat sentimental del malestar
polític que ha creat un procés portat
amb una escassíssima habilitat política,
per dir-ho en els termes més suaus que se m'acudeixen.
I el malestar, ai las!, no és un sentiment clar
i transparent, sinó confús i contradictori.
Però si jo no sóc
qui per interpretar què explica l'èxit
i quina realitat profunda amaga, la mena de valoracions
que n'han fet els partits ha estat còmica. La
manifestació ha creat una incomoditat tan general,
que la necessitat de reinterpretació i apropiació
els ha obligat a fer equilibris de funambulista. Per
exemple, que Artur Mas digui que la manifestació
no qüestionava el seu pacte amb Zapatero perquè
la gent anava a favor de l'Estatut acordat pel Parlament,
és d'una inconsistència lògica
total, pròpia de qui passa per damunt d'una corda
fluixa... a un pam de terra. L'afirmació de Maragall
que la concentració encara acosta més
ERC al sí a l'Estatut, ja és de trapezista
sense xarxa. I si algú, des d'ERC, ha tingut
la temptació de pensar que la manifestació
legitimava la seva gestió de la crisi estatutària,
llavors caldria parlar de l'entrada dels pallassos a
la pista.
Què cal pensar? doncs a
mi m'està molt bé que ens quedem en la
incomoditat d'una manifestació que no encaixa
enlloc. Girant el sentit del meu article de previsions
fallides, el que trobo fascinant és que la manifestació
ens hagi fet fer el ridícul a tanta gent. De
manera que voler dissimular que es tracta d'un veritable
signe de contradicció en un procés que
fa aigües per tot arreu és tan inútil
com ho és fer-ne lectures entusiastes i ingènues
descobrint la capacitat de reacció del país.
Per dir-ho cru: molta gent va sortir al carrer a esbravar-se,
sí, però l'endemà, la poca premsa
amb complicitat nacional, la que tractava amb dignitat
la manifestació, es va vendre tan poc com sempre.
Vet aquí la solidesa i la durada de la nostra
exigència de dignitat!
Ara bé, i més enllà
de constatar que el país encara respira, penso
que la mateixa manifestació, èxit de convocatòria
inclòs, s'ha d'afegir al cúmul de despropòsits
que ha representat el procés de reforma estatutària.
Vull dir que la convocatòria ha fet tard, que
ha arribat a misses dites, i que el més substancial
-i irònic- és que encara ha complicat
més les coses, fins i tot a ERC. Engrescats per
l'èxit, ara diu que tornarem a la mobilització
per Sant Jordi. Però en alguna banda he escrit
que és un veritable drama nacional sobreviure
a base d'engrescaments. Malament si construïm sobre
la gresca, és a dir, ballant sobre un foc d'encenalls.
Passat el malson de l'estatut,
algú ens haurà de dir, mirant-nos els
ulls i sense abaixar la vista, que no, que no tenim
el dret a decidir i que no som una nació. Algú
ens haurà de dir que s'és una nació
i es té el dret a decidir el dia que aquesta
és l'opció democràtica majoritària
del país i quan es té un Parlament disposat
a fer el pas cap a la sobirania. Que la dignitat nacional
es guanya no només, però sobretot, a les
urnes. I cal que sapiguem que si alguns partits ens
van demanar el vot fent-nos creure que teníem
el dret a decidir, i que ara seríem nació,
la dura -m'estalvio la grolleria que hi escauria més-
realitat ha demostrat que ens van enganyar i que ens
vam deixar enganyar. No es té el dret a decidir
quan es va a Madrid amb feblesa i se'n torna dient:
"Mira, això és el que hi ha",
o dient: "Mira, no ens han donat el que volíem".
Cal que algú expliqui que
no s'aconsegueix el dret a decidir ni amb una manifestació
d'èxit ni amb deu mobilitzacions sonades, com
no s'atura una guerra picant cassoles de nit, ni que
sigui bo que es facin. Vull dir que seria el principi
del final que la reivindicació nacional quedés
reduïda a una mena de cultura d'ONG antisistema.
I si no ens la vol dir ningú de qui la sap, la
veritat, ens l'haurem de dir nosaltres mateixos. La
lucidesa porta al desengany, però assenyala l'únic
camí possible.
|