|
El català
és una llengua que ha patit 300 anys de tortura
acarnissada, diverses dictadures i migracions instrumentalitzades.
No pot estar bé de cap manera si ha tingut pocs
moments de joia, si s'ha mantingut al marge de l'anomenada
cultura de masses i si últimament els polítics
valencians l'han esqueixada en dos.
Durant segles,
el poble l'havia salvada amb naturalitat, i la majoria
d'escriptors hem fet el que hem pogut. Però en
el món modern tenen més força els
mitjans de comunicació que la bona gent. Ens
adonem, doncs, que d'una banda ens falten les grans
institucions acadèmiques d'investigació
i difusió que traven sòlidament els fonaments
i de l'altra ens falta la força del carrer. El
territori intermedi està ocupat per l'esforç
patriota d'uns quants i per l'oficialitat i l'ensenyament,
que no semblen suficients.
La pregunta
és què cal fer. Per mi, en primer lloc,
cal legislar amb valentia. El català no és
un capritx, és un deure dels que vivim i treballem
a Catalunya. I és una tradició que cal
respectar i conèixer, i és la relació
amb les altres llen-
gües...
La feina
que s'ha de fer, doncs, jo la veig preferentment enfocada
en dos àmbits diferents: l'alta cultura i l'oficialitat
ben entesa, la que ofereix facilitats d'aprenentatge
als nouvinguts i exigència en l'ús. També
ens cal premsa escrita que, com aquest diari, ens permeti
triar, i introduir canvis d'hàbit en el consum
audiovisual pel que fa als doblatges- Això, o
la mort. Perquè ara ja no valen les bones intencions
ni les paraules buides.
|