Una de les estupideses que més s'han repetit durant aquests llargs -i pesats- dies d'interregne entre la mort del Papa i l'ascens del sotspapa ha estat que Joan Pau II era una mena de referent per als joves, que els atreia i els magnetitzava com cap altre líder social al món, que els mobilitzava... Personalment, l'arrencada del regnat de Karol Wojtyla em va agafar als últims cursos de l'EGB, així que, en teoria, com que tota la meva joventut ha transcorregut durant el seu papat, la meva generació, i jo entre ells, hauríem d'haver estat les víctimes ideals de la seva seducció.

Doncs no. És més, no conec ningú que hagi estat interessat en Joan Pau II, ni recordo que en cap de les meves converses de joventut es fes esment del sobirà d'aquell estat estrambòtic que, a sobre, s'ha permès el luxe de perjudicar-nos nacionalment cada vegada que ha pogut. Tampoc no sé de cap jove de l'època que tingués interès en les seves propostes teològiques o morals. I, de debò, si algun dels meus amics/companys/coneguts hagués estat un seguidor de Joan Pau II, me'n recordaria, fonamentalment perquè l'hauríem pres per poc menys que un extraterrestre.

Si algú vol enganyar-se pensant una altra cosa, ja s'ho farà. No dubto que hi devia haver una petita minoria que, efectivament, podia estar interessada en el discurs del papa polonès, però, en termes quantitatius i, sobretot, qualitatius, eren irrellevants fins al desconeixement. En especial a l'hora d'influir en les percepcions i les actituds col·lectives de la gent que ha estat jove durant aquestes gairebé tres dècades que tot just ara s'han acabat.

Però si Joan Pau II ha passat sense despertar el més mínim interès entre el gruix de la gent jove dels països de tradició catòlica, Benet XVI promet deixar el nombre de seguidors de la seva doctrina als nivells d'un equip de Segona B. L'espectacle televisiu ja s'està acabant, els turistes comencen a fer les maletes i aquest home es quedarà rondinant per les habitacions del Vaticà entre la indiferència d'un món que ha donat moltes voltes sense que ell ni tan sols ho sàpiga.

Per tot plegat, crec que ja comença a ser hora que revisem la relació dels contribuents d'aquest Estat amb l'Església catòlica. No pot ser que part dels nostres impostos vagin a parar a la butxaca d'una organització molt respectable, però que, si parlem en termes electorals, assumeix unes posicions ideològiques que a Catalunya són extraparlamentàries. No pot ser que es dedueixi dels diners públics d'aquest país una quantitat perquè Federico Jiménez Losantos tingui un micròfon per dir el que li sembli convenient cada matí. I no és un problema de prejudicis ideològics, al contrari, estic segur que la COPE té prou mercat a l'Espanya espanyola per generar una penetració informativa i uns ingressos prou interessants per a qualsevol grup de comunicació sense dimensió evangèlica.

No sé quant durarà el dictat espiritual de Joseph Ratzinger. Se suposa que només ho sap el seu Déu. Però el que sí que sé és que, quan facin inventari, just després del pròxim enterrament cerimonial, passaran llista a la parròquia i els sortiran uns números encara pitjors. Espero que, en aquell moment, el Cèsar ja els hagi deixat de finançar i que les monedes que donem s'utilitzin amb criteris de justícia social. I terrenal, si us plau.