|
Durant més d'una dècada, la Corporació
Catalana de Ràdio i Televisió (CCRTV)
va ser un projecte emblemàtic de la recuperada
Generalitat de Catalunya. Ho va ser perquè la
coalició en el govern, CiU, la va considerar
una prioritat en el procés de redreçament
nacional, el PSC en va ser còmplice i un equip
de professionals (treballadors i directius) van saber
donar l'impuls necessari al projecte per fer-lo prou
ambiciós per prescindir de la mentalitat autonomista
de fer una televisió i una ràdio antropològiques
i buscar un espai de comunicació nacional des
de tots els punts de vista. Dissortadament, a mesura
que CiU va perdre les seves majories absolutes i que
el PSC-PSOE va deixar de controlar els mitjans públics
espanyols, aquell consens implícit es va perdre
i la CCRTV va entrar en la batalla partidista diària.
El zenit d'aquesta situació es va viure en el
debat parlamentari del 1999, on el grup de CiU va votar
un seguit de mocions que desacreditaven la seva pròpia
política a la CCRTV en les legislatures precedents
i el PSC va impulsar un seguit de mesures que barrejaven
els interessos sindicals d'un selecte grup de treballadors
de TV3 amb els d'un dels principals grups de comunicació
espanyols inquiet per la seva escassa penetració
al mercat "regional" català i disgustat
per les anades i vingudes de la CCRTV en el famós
pacto de Nochebuena. ERC, PP i IC van assistir perplexos
a aquest espectacle i van mirar de sortir-ne tan benparats
com fos possible. El resultat d'aquest cúmul
de despropòsits va ser l'ascens i posterior acumulació
de tot el poder de la CCRTV en mans de Miquel Puig,
un absolut desconegut en el món de la comunicació
que va donar tombs a tort i a dret durant dos anys sense
una línia empresarial clara i que guiava la seva
gestió amb l'únic principi de cedir sempre
a qualsevol pressió que pogués deixar-lo
fora del càrrec.
Aquesta etapa finalment ha acabat i podríem
dir que ho ha fet amb empat. Durant dos anys el govern
ha mantingut un director general nomenat per consens
que no agradava del tot a ningú, i en els dos
pròxims l'oposició tindrà un director
general nomenat pel govern que no desagrada del tot
a ningú. És el moment de repensar la CCRTV
més enllà del poc temps que queda per
esgotar la legislatura. Hi ha totes les condicions a
favor: el Consell de l'Audiovisual de Catalunya ha definit
amb prou precisió un model de radiotelevisió
pública; el contracte programa signat entre el
govern i la CCRTV dóna una estabilitat econòmica
que no havia existit mai i fixa uns objectius de país
que no haurien de quedar en paper mullat; Puig va signar
un conveni col·lectiu que pacificarà moltes
de les tensions sindicals; i la Comissió Europea
ha acceptat, de moment, que les televisions públiques
com TV3 puguin gaudir del doble finançament (publicitat
i pressupostos públics) com fins ara, condició
necessària però no suficient per a la
supervivència de la CCRTV.
Amb tot plegat és el moment de generar un nou
consens explícit sobre la CCRTV que no giri únicament
entorn dels interessos sindicals i empresarials sinó
que respongui des de l'àmbit comunicatiu als
reptes que té Catalunya com a cultura i com a
país en la nova Europa. La CCRTV és un
òrgan polític encara que els uns i els
altres vulguin confrondre'l interessadament amb un òrgan
partidista. I, com a tal, ha de respondre a criteris
polítics, és a dir, ha d'estar al servei
d'un projecte de país i no regir-se solament
per paràmetres econòmics o per interessos
d'una aristocràcia professional delerosa de fer-se
fotos rituals. La lògica tensió pel pluralisme
informatiu -exigible en totes les televisions, no només
a les públiques- amaga moltes vegades una batalla
soterrada entre els que volen una CCRTV en català
posada al servei de la definitiva dissolució
cultural a Espanya i els que defensem una CCRTV capaç
de vertebrar l'imaginari cultural, social i polític
que existeix i que moltes vegades veu barrat el seu
pas als mitjans públics catalans perquè
se l'identifica amb una determinada coalició.
Dit ras i curt, està molt bé que des de
la independència de criteri professional es programin
infinites entrevistes a tota mena d'estrelles mediàtiques
i culturals espanyoles, i així es vulgui fer
creure que s'actua en horari de prime time sense cap
mena de pressions del govern català. Però
resulta inacceptable que qualsevol escriptor d'aquí
(escrigui en la llengua que escrigui) hagi de legitimar-se
primer a Madrid abans de sortir a "la nostra".
Dinàmiques com aquestes són les que s'han
de trencar en la nova etapa perquè són
qüestions que a tota radiotelevisió pública
europea queden al marge de les batalles entre partits
o entre sindicats i patrons. Es podria dir el mateix
del sector industrial audiovisual, que mai ha trobat
en la CCRTV la voluntat de crear sinergies sinó
tota mena de prevencions antropològiques. Vaja,
que a la BBC mai posarien una pel·lícula
com El Cid en prime time mentre relegavan El rei Artur
a la matinada de divendres en competència amb
la pel·li porno de la cadena privada progre.
Doncs aquí es programa El Cid en horari de màxima
audiència i es relega per norma qualsevol producte
que tufegi a l'esperit del propi país a les quatre
de la matinada. I ningú, ni del govern ni de
l'oposició, obre la boca.
La importància de la indústria audiovisual
en la configuració de la cultura actual és
tan òbvia que no cal ni explicar-la. Cal, però,
posar la CCRTV al servei de la cultura que es fa a Catalunya,
sense criteris únicament lingüístics
però sense cap mena de vergonya nacional. Les
estructures polítiques i culturals catalanes
són massa febles perquè la CCRTV s'apunti
a l'autoodi cultural, com ha passat sempre i com s'ha
accentuat en l'era Puig. La manera com s'ha de concretar
això és feina, òbviament, dels
polítics i dels professionals, però serà
impossible mentre els diversos posicionaments públics
sobre la CCRTV s'amaguin darrere interessos que no són
ni polítics ni professionals sinó econòmics
i gremials. Tothom que tingui idees sobre la nova CCRTV
les ha d'expressar i ha de contribuir a aquest debat,
que avui és tan important o més que el
de l'educació en un país com Catalunya.
S'ha de trencar la dinàmica dels últims
mesos en els quals un funcionari sindical tancat en
un despatx de TV3 ha estat capaç de fer i desfer
consensos aparents a base de remetre a la premsa cinc
còpies del mateix comunicat amb signatures diferents,
i així ha facilitat a un determinat diari publicar
que tothom a Catalunya té la matexia idea de
la CCRTV. És legítim, però és
clarament insuficient i només ha servit per desprestigiar
la CCRTV encara més que les pressions del govern,
dels partits, de les institucions i de les empreses
per sortir a la foto. Cal debatre i cal fer-ho des de
l'explicitació dels interessos i la ideologia
de cadascú, i així evitar que només
hi intervinguin alguns privilegiats. Perquè la
CCRTV és de tots. Dels ciutadans que voten el
partit majoritari de l'oposició, dels que voten
altres partits de l'oposició i, fins i tot, dels
que voten els partits que governen.
|