La pregunta sobre què és
Espanya té una llarga i sovint tràgica
formulació. La novetat del present
està en la confluència de diversos factors
que aguditzen el qüestionament del gran tabú.
Parlo del que diu l'article 2 de la Constitució
espanyola: que existeix "la nació espanyola",
"la pàtria comuna i indivisible de tots
els espanyols". Han passat anys decisius des de
la invenció d'aquesta fórmula de compromís
entre la resistència democràtica al franquisme
i els anomenats "poders fàctics" involucrats
amb la dictadura. Durant anys les narratives rutinàries
dels poders de l'Estat han volgut normalitzar -és
a dir, sacralitzar i banalitzar alhora- la bondat d'aquell
pacte de conveniència entre vencedors i vençuts.
Ara el tabú ja no se sosté per cap costat.
Que la nació
és fonamentalment una narració ho diu
la teoria moderna de la nació i ho corroboren
textos com les Constitucions nacionals. En el cas espanyol,
dos fets de primer ordre provoquen seriosos dubtes sobre
si es pot predicar d'Espanya la categoria de nació.
El projecte
de nou estatut de Catalunya presenta una clara formulació
alternativa des del moment que el seu article primer
es titula "La nació catalana" i que
proclama en el punt 1 que "Catalunya és
una nació". I en el preàmbul s'adopta
una narració historiconacional que aporta fonaments
i arguments per a l'autogovern en el camí (no
dit) de la sobirania. Si algú defensa la identificació
entre Estat espanyol i nació espanyola, pot sentir-se
alarmat. La seva reacció serà defensar
la nació espanyola com a presó: de la
presó ningú s'escapa.
L'altre front
de problemes per a la sostenibilitat del gran tabú
nacional espanyol irromp sobretot pel flanc sud de les
seves fronteres territorials. Les impressionats imatges
dels assalts de subsaharians a les muralles de Ceuta
i Melilla i l'arribada d'immigrants per totes les escletxes
"nacionals", sembren dubtes sobre el bell
mite de la nació.
A la vista
dels rostres de la fam, la ràbia i la desesperació,
la narrativa oficial pretén resituar ("repatriar")
cada un en la corresponent nació, lluny de la
"nostra", i en classificacions d'urgència
com "subsaharians", "asiàtics",
"sudaques", etc. Si veient l'allau
d'immigrats s'identifica Estat i nació espanyola,
hom se sentirà amenaçat i maldarà
per una nació espanyola fortalesa.
No deixa
de causar estupor que els grans corrents de l'opinió
i de l'espectacle de Madrid semblin ignorar aquests
i altres avisos sobre la fi del somni imperial espanyol
i de la nació espanyola. Es dediquen frívolament
a desviar l'atenció cap a presumptes picabaralles
territorials, atiant "els cinc minuts d'odi"
diaris, si pot ser de tots contra catalans i bascos.
Mentre, el
debat general sobre la crisi d'identitats a Europa i
al món sembla passar de llarg pels cercles il·lustrats
de la capital del Regne. La crisi de la nació
sembla un tema candent arreu del món. Menys dintre
les muralles de la fortalesa o presó hispànica.
Afortunadament,
les posicions no són monolítiques. Hi
ha contradiccions entre els partits, entre els gestors
de la "inèrcia nacional espanyola"
(aparell judicial, militars, sindicats, bisbes, empresariat,
intel·lectuals orgànics, etc.), entre
els grups de comunicació i entre els corrents
organitzats d'opinió.
El PP excel·leix
en l'orquestració d'una enorme campanya d'agitprop
a l'estil més purament leninista contra l'Estatut.
Rajoy i Acebes especulen amb els bons rèdits
electorals de la por a l'enemic interior. El PSOE està
dividit, però sap que ara podria dirigir el gran
canvi. Zapatero tempteja sàviament els ponts
de transició cap a una nova concepció
d'una Espanya diferent. Veu que han perdut alguns trens,
com el pla Ardanza i el pla Ibarretxe al País
Basc. Ara poden perdre el pla Maragall. I amb Maragall,
PSC, CiU, ERC i ICV, que sostenen per exemple el discurs
de la plurinacionalitat de l'Estat i el principi de
la bilateralitat (com recull l'article 3 del nou Estatut).
Aquest debat
té un escenari públic i una escenificació
permanent a través dels mitjans de difusió
i de l'espectacle. En situacions altament conflictives
com aquesta, els grups de comunicació i els seus
professionals prenen partit. No és gens estrany,
doncs, que cert periodisme madrileny porti al paroxisme
l'agitprop anti-Estatut. Però, la batalla
pública entre les grans narratives existents
sobre la nació espanyola farà el seu curs.
De fet, són bàsicament
tres les narratives enfrontades. La primera sosté
que Espanya és una nació, unitària
i excloent: comprèn des de la concepció
feixista de la "unidad de destino en lo universal"
fins a la ideologia comuna espanyolista que identifica
l'Estat espanyol amb la nació espanyola.
La segona és la que defensa
l'anomenada "Espanya plural": una versió
d'Espanya pròxima a la "nació de
nacions", amb propostes d'articulació segons
un model federal més o menys asimètric.
La tercera explica Espanya com a Estat plurinacional
i plurilingüístic, amb quatre nacions i
quatre llengües, articulat a partir del reconeixement
del dret d'autodeterminació de les nacions. És
evident que el nou Estatut i l'aposta de Catalunya es
debat entre la segona i la tercera.
|